Aportaciò de vicent andrés estellés - selectivitat

7.- Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic
Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels seus temes, absolutament representatiu de la postguerra. Els eixos temàtics sobre els quals gira la seua poesia són:
-La quotidianitat. Es tracta d’un poeta de realitats pròpies i col·lectives, de les quals ell en fa l’inventari: lagent, els llocs, les coses senzilles de la vida, les situacions històriques, o del dia a dia.
-La mort. El fet que la seua vida estiguera marcada de manera directa per la mort( la Guera Civil espanyola, la postguerra i la mort de la seua filla menuda) va fer que aquest tema esdevinguera permanent.
-L’amor. Es traca d’un amor personal, eròtic, quotidià i explícit; no tracta l’amor d’una maneraretòrica, sinó aplicant la seua pròpia experiència personal i amatòria com en Els amants. Aquest tractamet de l’amor enllaça d’una manera molt directa amb la literatura medieval del segle XV.
–Poesia de caire patriòtic. L’amor a la terra, a la llengua, a la història; la voluntat de voler catalogar de manera detallada el que som com a poble, fa que aquest tema també tinga un tractament important,destaquem Llibre de meravelles.
La llengua poètica d’Estellés es construeix a partir de tres bases: La llengua dels nostres clàssics, especialment, d’Ausiàs March; la literatura catalana del segle XX i la llengua del carrer. Les característiques i les aportacions més destacables del seu llenguatge poètic són:
1.-Ús d’un llenguatge acostat a la parla quotidiana. Aquest apropament és motivatper dues raons: facilitar l’acostament als lectors i ser fidel a les pròpies arrels.Ha sigut capaç de construir un llenguatge poètic elaborat i vàlid artísticament, però alhora arrelat en el parlar quotidià del poble. Cal destacar l’ús d’un registre col·loquial i, fins i tot, vulgar. També hi abunden les expressions i frases fetes: “ agafà una bufa” “ a pastar fang”…Aquesta fraseologia potcarregar-se d’un sentit nou plenament poètic quan s’empra fora de context o modificada.
2.-Ús de comparacions d’influència ausiasmarquiana. Sovint relacionen una idea abstracta amb un objecte absolutament quotidià i banal:”tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu”.
3.-Ús d’una adjectivació característica: La utilització de la qualificació doble, anteposada i postposada al substantiu (llarg clamorunànime), que provoca un ritme lent.
4.-Repetició de mots i sintagmes. Ús del polisíndeton o repetició exagerada de conjuncions de coordinació.
5.- Les composicions mètriques són variades. Llargues èglogues i poemes brevíssims, versos llargs i versos bisíl·labs, sonets clàssics i versificació lliure, estructures versiculars i repetició de versos sencers que emmarquen el poema.
6.- Poemaconfessió. Empra sovint la 1ª persona. Des d’aquest jo concret assumeix la veu del seu poble. Els seus poemes són vistos com una mena de confessió íntima, però de caràcter universal.
7.-El poema diàleg. El jo es desdobla en un jo i en un tu, un tu que és el desdoblament del poeta, però en el qual es pot també projectar el lector que vol fer seua l’experiència pròpia del poeta. De vegades, però, el tu noés assumible pel lector, sinó que és un tu concret: l’amic, l’amant, la mort. Sovint se sol encasellar l’obra d’Estellés dins del corrent poètic realista, però més que realista és un “poeta de realitats”, com va dir Joan Fuster.
Llibres representatius d’Estellés són: Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), El Llibre de meravelles (1971), La clau que obri tots els panys (1971), Recomanetenebres (1972).

7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).
L'obra poètica d'Andrés...