Aristoteles a traves de aquino

El text tracta de la diferenciació entre essència i existència que fa Tomàs de Aquino. Déu es qui dota a la substància formada de la capacitat d’existir convertint-la així en un ent, una cosa creada i existent, una criatura.

Tesis:
1.Tot el que correspon a una cosa ha de derivar dels principis de la natura o bé provenir d’un principi fonamental.
2. L’existència no pot ser donada per lamateixa essència, és dir, l’essència no pot contenir l’existència. Ja que sinó es generaria a si mateixa, la cual cosa no pot succeir.
3. En tota realitat on l’èssència difereix de l’existència, aquesta ha de ser donada per un altre, ha de provenir de l’exterior, en aquest cas Déu (doctrina de l’ent)
Abans de tot cal dir que Tomàs de Aquino accepta i ,molt més encara, pren com a base la teoriahilemòrfica aristotèlica. No obstant, considera que Aristòtil prescindeix d’un element molt important, no fa referència a la raó per la qual les coses existeixen, sinó que únicament explica perquè les coses són el que són. Aquest element suplementari, la distinció entre essència i existència, que aporta Sant Tomàs és l’element fonamental de la seva metafísica. Com hem dit, per Aquino d’una banda estàl’essència, un compost de matèria i forma en principi indissociable(encara que aquí també apareixen possibles diferències amb Aristòtil a causa de la immortalitat o no de l’ànima). L’essència està programada per existir tendint a la realització de la seva forma.D’altra banda trobem, el que Tomàs d’Aquino aporta de nou respecte a Aristòtil, l’existència, l’acte de la qual ve donat Déu, que immaterial i per tant purament existent, és capaç de transformar la substància elaborada per existir en un ent. Una cosa que no únicament es limita a ser una substància sinó que existeix, és una criatura.
Podem deduir, per tant, que per arribar a ser una cosa a l’essència seli afegeix l’existència, és a dir, metafòricament consistiria en dotar a un robot de l’electricitat que necessitaria per moure’s, sense la qual seria un substància present però no existent. Aquest transposat als éssers seria la funció de Déu, l’encarregat de transmetre la seva part d’existència, com a pura existència que és, de manera que l’essència es transformi en un ent, la suma d’existència id’essència. Déu és la font de perfecció i de bé, és simplement perfecte, únicament existent, la seva essència és l’acte d’existir, és existència pura i infinita. Aquestes qualitats són les que fan d’ell l’únic capaç d’afegir a l’essència la seva part d’existència; de crear un ent, o bé material o bé més elevat encara, una criatura immaterial, que són els àngels. Després d’aquestos els homesseríem la segona creació mes perfecta, ja que creats a imatge de Déu. Els dos tipus d’ents, materials i immaterials, representarien el conjunt de la creació de Déu.
Ara bé cal determinar si la Creació de Déu respon a un acte purament voluntari, lliure, original, o si està regit per una necessitat qualsevol. El problema entre necessitarisme i voluntarisme és al que fa front Tomàs de Aquino quan parlade la creació divina. Segons l’autor Italià la creació de Déu parteix del no-res (creació ex-nihilo), això implica que ha de ser totalment lliure i originària; òbviament, ja que del no-res no pot sorgir cap necessitat ni cap model. La inexistència absoluta comporta segon Tomàs de Aquino que el món podria ser totalment absurd, al menys, vist des de la perspectiva del que ara considerem coherent,també podria haver estat creat diferentment, o fins i tot podria no haver esta creat. No obstant poden trobar-se una sèrie d’elements que contradiuen la suposada plena llibertat de Déu a l’hora de crear el que és el món. Un d’aquestos obstacles seria la pròpia perfecció de Déu, que crea segons els models, les formes que té en la seva ment. L’existència d’un ordre racional i perfecte suposaria,...