Arquitectura carolingia

Pevsner, Nikolaus. “Foscant i Albada”. A: Perfil de l’arquitectura europea [An Outline of European Architecture. Harmondsworth: Penguin, 1963 (primera edició, 1943)]
Carlemany; rei el 771, emperador el 800. El programa de renaixement romà: Alcuí, Pere de Pisa, Pau Diaca, Teodulf, Eginard.
L’estil i el caràcter de l’arquitectura construïda per a ell i els seus successors és una il·lustracióvisual perfecta del seu programa.
Els seus palaus –no tenia cap capital fixa- amb la gran sala, la capella i una àmplia sèrie de cambres, s’organitzen clarament, quant a les posicions relatives, com el palau dels
emperadors romans al Palatí, i s’hi fan servir grans columnates de connexió de procedència evidentment romanooriental.
la capella palatina d’Aquisgrà, que va ser la residència principal del’emperador vell.
les columnes de la capella també venien d’Itàlia;
com també en procedia, clarament, la planta...
l’arquitecte... no podia veure cap sentit en les exedres que sortien enfora i les va aplanar, restablint així la clara divisió entre l’octògon central i el deambulatori.
També va eliminar les columnes de la planta baixa, on s’alternen obertures àmplies i simples amb robustospilars.
La simplicitat i la massa d’aquesta planta baixa (i també del nínxol gegant de la façana) ens impressionen de manera ben diferent que les subtils harmonies
espacials de Sant Vidal. Però als pisos superiors, amb les seves columnes antigues polides en dos ordres superposats, ressona alguna cosa d’aquella transparència i
aquell espai que flota entre una i altra peça que fan la bellesa de lesesglésies de Justinià. Aquisgrà resumeix la

posició històrica de l’arquitectura
carolíngia al final de l’evolució de la paleocristiana i al principi de l’occidental [1942: Aquisgrà i les altres esglésies de Carlemany són la

frontera entre l’estil paleocristià romà tardà i l’estil de l’edat mitjana. I és que l’imperi de Carlemany, pròpiament, encara no era realment medieval]
Les intencionsromanocristianes es deixen retrobar pertot, però es veuen desfigurades, o en d’altres casos rejovenides, pel vigor ingenu d’una joventut inexperta i
un tros bàrbara però molt determinada. De les esglésies importants que coneixem, n’hi ha de planta paleocristiana sorprenentment pura: Fulda, per exemple,
començada el 802, procedeix directament de Sant Pere i les altres basíliques romanes ambtranssepte.
No podem dir res sobre com era la decoració d’aquestes esglésies neopaleocristianes. Però a la decoració exterior que conservem a la molt bonica porta o sala
d’hostes d’un dels monestirs favorits de Carlemany, Lorsch, a la fossa renana, s’hi pot veure l’elegància considerable que es podia atènyer. La façana es revesteix
amb lloses de pedra blanca i vermella, i hi ha tot un sistema decolumnes embegudes a sota emmarcant arcs –el sistema, per dir un cas, del Colosseu de Roma-; i a
dalt, de petites pilastres acanalades amb capitells gens ortodoxos: tampoc no ho són els triangles que hi substitueixen els arcs, un motiu derivat dels sarcòfags
romans i molt ben acceptat a l’Anglaterra anglosaxona. Però la façana en el seu conjunt és una paràfrasi notablement civilitzada de motiusromans i paleocristians.

Centula (o Saint-Riquier, prop d’Abbeville), ben al contrari, era en gairebé tot del nord, original i sense precedents. (790-799, no es conserva). Accentuava igualment la part
de l’est i la de l’oest. Tots dos extrems s’emfatitzaven amb força amb torres sobre els creuers d’unes quantes plantes i amb torres d’escales addicionals, més baixes: un grup variat i
interessant...dos transseptes, un a l’est i un a l’oest. L’absis oriental es separava netament del transsepte amb un presbiteri... La part oest té una organització espacial complicada,
amb una peça d’entrada baixa i probablement coberta de volta, i una capella a sobre oberta cap a la nau. Un cos occidental (Westwerk, en diuen a Alemanya) com aquest es conserva
relativament bé a Corvey, sobre el Wesser...