bergen-belsen

Adéu Bergen-Belsen
Estàvem perduts, oblidats, tancats, no érem ningú, vivíem degut a la nostra bona sort. Qualsevol de nosaltres, al néixer, va tenir mala fortuna. Ens llevàvem pel matí igual o més esgotats que quan ens en anàvem a dormir. Tot pel simple fet d’una creença, d’una religió, tot pel judaisme. Sempre, quan estava al llit i no podia dormir, pels cops de colze que em claven en Shurrlei en Long, pensava que perquè redimonis havia d’existir aquell maleït Hitler, perquè ens havia hagut de passar a nosaltres. Jo, no ho sabia, si amb prou feines aixecava dos pams de terra quan em van separar de la meva mare. En fi, quan aconseguia conciliar el son més profund de cop i volta apareixia el caporal Stainer i amb quatre crits ens tenia a tots drets. Sempre hem despertava en Long, ellcom que és anglès sempre és puntual i responsable i s’aixeca el primer. Sempre li explicàvem acudits sobre els anglesos, que a ell no li feien ni mica de gràcia. En canvi en Long era molt gandul li costava molt aixecar-se. Me’n recordo que es queixava durant una setmana dels cops de culata que li clavava el caporal Stainer quan no s’aixecava alhora. Ell era polonès, porta tant temps a Bergen–Belsen que ja ni sen recordava de la seva pàtria. Cada dia agafaven a tres o quatre i els hi deien que el comandant Haas tenia un treball per a ells, jo no sabia quina mena de treball, però el que era segur és que al cap d’uns quants dies sortien de l’infermeria del Doctor Bothe morts. Teníem molta gana pràcticament no ens donaven menjar, i el que ens donaven era una autèntica gasòfia. Ens passàvemmés de dotze hores construint murs i tornant-los a enderrocar, era horrorós, insofrible, esgotador. Cada setmana a un grup nombrós els enviaven a la dutxa, mai tornaven. En Shurrle em va dir que hi va anar, en Long i jo no ens ho creiem, tot i que ell sempre insisteix. Nosaltres li acabem per donar la raó perquè es calli.
Era de nit, el cel estava cobert per núvols, ni la esplendor de la llunaaconseguia traspassar el mur que formaven aquests sobre el firmament, de sobte, en Long va cridar – ja està llest! Tothom el va fer callar enseguida. Ràpidament li vaig recriminar la seva acció. Ell es va excusar dient-me que ja havia elaborat un pla per escapar-nos d’aquell malson i tallar les cordes que ens lligaven a aquest infern. El vaig prendre per boig. Però veient que insistia de maneradesmesurada el vaig escoltar. M’ho va explicar tot amb pèls i senyals. La pensada consistia en posar-nos sota del tren que ve l’últim diumenge de cada més. Com que porta més presoners ens hem de confondre amb la multitud i agafar-nos a la part de sota del tren o mirar de pujar en algun vagó i amagar-nos entre el que puguin portar. I quan el tren sortís del camp abans de arribar al control baixar iarrancar a córrer com desesperats. Sí, ho sabia, potser no era un pla gaire convincent, però en aquell moment vaig creure que ens podria sortir bé, jo personalment em vaig apuntar a la idea d’en Long. Havia arribat a un punt que morir significava quedar-se i alhora intentar escapar-se. Fessis el que fessis acabaves igual. Al dia següent li vàrem comentar a en Shurrle, ell acceptà. Tots ens vam anarconscienciant per al dia. Hi havia moments que ho veia impossible, quan veia tots aquells soldats de la SS voltant per allà, amb el soroll de les seves botes al trepitjar la fusta que em provocava esgarrifances, aquells gossos que ensenyaven els ullals i et miraven com si t’anessin a arrancar un braç, com si la seva vida depengués de la mossegada que et clavessin. Però per altra banda veia les vies,els rails, com un camí, un camí que et portava a la llibertat, una llibertat que anava agafada de la mà amb les vies que es perdien en l’horitzó , una llibertat infinita, teva i només teva. Havia arribat el moment, el tren arribava molt d’hora pel matí coincidint amb la hora en que ens lleven als ja interns. Els tres ens vam llevar ràpid, concentrats amb les ments clares, sabíem que no podíem...