Callejeros trileros

Tinc un dilema

Penso massa i al final no sé que pensar. He de reconèixer que tot i mirar ben poc la televisió, si algun dia ma mare està veient Callejeros, potser li faig companyia i ho veiemjuntes.
És un programa que no m’agrada, senzillament perquè no puc deixar de pensar que hi ha uns fils invisibles que mouen el contingut del programa. És impossible que vagis a gravar un lloc i tot elque trobis sigui això; solament misèria, drogoaddicció, boques sense dents, brutícia i gent que simplement deixa que tothom sigui partícip d’aquest espectacle denigrant.
Callejeros aprofita ladesgracia aliena per fer-ne negoci, i el que resulta més sorprenent és que ha estat durant molts anys reconegut com a millor programa informatiu, documental o d’actualitat. En total ha rebut 12 premis.
Peròno puc deixar de pensar: quina pena em fan aquestes persones, és una llàstima que els mitjans de comunicació s’aprofitin d’aquestes situacions.
El reporter i el càmera, amb un clar rol d’herois,“tenen el valor” d’endinsar-se en aquests suburbis; t’ensenyen les pitjors imatges, les pitjors declaracions, els plans més curts possibles, les acumulacions de brossa que més indigestió et podenprovocar...I després marxen.
Arriben, graven el que volen i quan arriben a casa agafen el seu MacBook Pro i t’editen un reportatge digne de figurar a l’estanteria de terror del videoclub del barri. Això esconsidera un bon acte? Suposadament sí. El públic en general defensa que són els únics que tenen valor a ensenyar com viu aquesta gent. Però en realitat el que estan fent és produir continguts queformaran part de la societat, gràcies a la teoria del construccionisme social, ja que la majoria de la població creu com a realitat tot allò que ve per part dels mitjans.
Que els mitjans tinguin lacapacitat tant adquirida i reconeguda pel públic de crear realitat deixa al descobert la tant temuda responsabilitat social. Callejeros hauria de pensar en com es poden sentir aquestes persones que han...