Carrera
[pic]
Tot jugant amb les ombres i més enllà de les obres d’art pictòriques, Kentridge ens ofereix un espectacle de profunda reflexió, gestual, visual, interpretativa i rítmica a través d’impressions que justifiquen les metàfores de l’autor. Mitjançant una al·legoria, Kentridge ens mostra el pas de la cinesi a l’estasi fàcils de reinterpretar amb undels comportaments humans més creatius: ‘’El procés artístic’’.
A ‘’the praise of shadows’’ l’autor dóna fidelitat al carbó juntament amb altres combustibles inflamables contraposats amb l’experiència interna, amb les emocions i auspicis de forma i tècnica englobats amb l’energia per explicar millor la seva al·legoria. Durant els primers quaranta minuts l’autor se’ns mostra com unmalabarista consumat elaborant així hipòtesis com diu que la Terra, que està en rotació, pot ser una diàspora d’imatges fragmentades que construeixen una cadena d’esdeveniments que aquests, es desencadenen successivament escrivint així la prehistòria i la història.
Anant més enllà però, tot el seu discurs està supeditat a una formalitat inimaginable. Cada paràgraf, cada frase, cada paraula estàdotada un treball retòric immens que és el principal causant que ens transporti tot un seguit de sensacions. Recorrent a Nietzsche i el seu llibre de poesia ‘’Ditirambe Dionisíac’’ l’autor segueix una sèrie de peus rítmics per tal de copsar l’atenció a l’oient i fer-li posar els 5 sentits actius en el moment que ell vol. Així doncs, el recurs més emprat per Nietzsche i pel nostre autor és l’Anapest,una concatenació de síl·labes amb el següent ordre: àtona-àtona-tònica, amb la finalitat ja esmentada de captar quan vulgui l’atenció del receptor. El Iambe (àtona-tònica) també és un recurs rítmic molt utilitzat potser per donar agilitat molts cops forçada però no desentonant en els seus discursos. Combinant aquesta eina i les imatges en blanc i negre acompanyades d’un toc d’ironia fan lacombinació perfecta per fer sentir a l’ espectador tot un plegat d’emocions i que hagi de buscar com més aviat millor un significat i un perquè molt personal a aquell seguit d’imatges fins a cert punt desxifrables. Subtilment i mentre mirem les imatges sentim de fons una melodia d’acordió. Aquí l’autor torna a Nietzsche i a la importància de la música i les sensacions que et transmet. Tota aquestacombinació està pensada perquè l’acceptis i l’encaixis al moment just d’una perfomance ja assajada mil·limètricament perquè en resoldre el teu dubte, l’autor et plantegi una teoria sobre la visió del món totalment diferent a la nostra fent-te donar voltes i més voltes per tal que la teva fascinació cap a aquest individu que et mostra figures mal definides augmenti per moments.
La música jaesmentada forma un paper clau per entendre tota aquesta mecànica tan complicada, doncs encara que no ho sembli tota la conferència gira entorn seu.
En temps dels Grecs, utilitzaven aquests peus rítmics per dotar de musicalitat les seves composicions i era tal la seva obsessió que ho van adaptar a la música fent-la més amena i entretinguda. Així doncs, cada paraula pronunciada per Kentridge esdesdobla, com un redoble de tambors en música i prosa i ambdós xoquen i fan la composició perfecta jugant amb la seva tonicitat.
Perquè, què és sinó un joc la retòrica? Es tracta d’imaginar, fins a punts insospitats, explotar el nostre subconscient, emancipar-nos, potser? El que està clar és que no podem estar supeditats a cap tipus de conducta moral com molt tristament estem. Allibera’t,imagina, llavors potser entendràs Kentridge, manifesta’t i potser i només potser entendràs el perquè de la seva lluita en contra el racisme i l’apartheid i potser i només potser t’adonaràs que no tria el negre perquè sigui el seu color preferit o com diu ell ‘’perquè pintar amb tèmperes no és el meu fort i prefereixo fer servir el carbonet’’.
L’emancipació és un aspecte clau per...
Regístrate para leer el documento completo.