Classes

Resum sintetitzat sobre els capítols I, V i VI de la segona part del “Llibre de les lletres” (Al-Farabi)
Primer capítol – La filosofia i la religió de la comunitat considerades segons la seva anterioritat i posteritat
En aquest primer capítol, es posa en escena, filosofia i religió, dins el marc que comprèn una societat. Per a l'autor, la filosofia ha de ser la constituent, a través dels seuscontinguts, de la religió que, de forma posterior, servirà per a instruir al poble. Una religió que, encara que hagi estat fundada a través filosofia, serà la que ocuparà el lloc d'aquesta, dins el panorama de la societat.
Un relleu que, per altra banda, es contraposa amb el conegut pas “del mite al logos” ja que l'autor, en aquest cas, defensa que la primera aparició va ser la de la filosofia(logos) i després, a través del seu caràcter, com ja hem anomenat, va sorgir la religió (mite), la qual es va difondre a través de la societat, presentant-se com la que rebel·lava la veritat suprema de les coses a través d'imatges i mites.
Un fet que Al-Farabi exposa de la següent forma:
“L'especulació de l'art de la teologia en aquesta religió està més allunyada de la veritat que al principi,doncs només busca la prova dels exemples, exemples d'aquelles coses que opina que són verídiques o que, essent confuses, pren per verídiques.”
Per altra banda, en aquest capítol, Al-Farabi també estableix una comparativa entre teologia i filosofia, essent aquesta últim, posseïdora d'un caràcter molt més universal i apte per a la multitud. Un fet que es contraposa amb el format discriminatori,respecte aquells que no són creients, i reservat, únicament, als qui estableixen el culte a Déu.
Al-Farabi no va en contra de la religió, ni molt menys, al contrari, reivindica el seu posicionament preferencial dintre de la societat. Un posicionament, però, que només pot ser possible a través dels canvis que, el mateix Al-Farabi, proposa. Entre altres, el ja anomenat, el fet de que hauriad'adreçar-se a la multituds, sigui creient o no ho sigui.

Cinquè capítol – L'origen de les arts sil·logístiques en les nacions
Si en el quart capítol, l'autor parlava sobre les arts comunes o vulgars, i sobre la seva aparició i funció dins la societat (essent limitades pel que fa la seva aportació), en aquest cinquè, és parlarà sobre aquelles que han de desenvolupar la ciència i, més pròpiament, elsfilòsofs. Gràcies al seu caràcter molt més ampli i funcional.
Aquestes són, les arts sil·logístiques, unes arts que, a diferència del caràcter que, Al-Farabi, defensava que tenia la teologia (primer capítol), són constituïdes per: la bona argumentació, un mètode ben fonamentat i la consciència de les causes de tot fet i argument.
En una primera instància, l'autor defensa els mètodes retòrics com apioners dins aquestes arts. Uns mètodes retòrics que, encara i essent pioner, ja presentaven les característiques que anomenàvem anteriorment, és a dir, l'esforç per buscar la lògica i la comprensió de cada una de les coses mitjançant una explicació científica.
La tasca que aquests van desenvolupar, van propiciar, en la posteritat, l'aparició del mètodes dialèctics, els quals, parteixen de launiversalitat i el consens.
Un fet que va valer més que els mètodes retòrics i que, amb el pas del temps, van reemplaçar els que podem anomenar com a pioners.
Uns mètodes dialèctics que, per altra banda, van servir per a tractar temes polítics. Aquest últim pas, va significar l'antecessor per a que aparegués, després d'un extens procés intel·lectual, una filosofia completa, la qual, estavaconstituïda per la filosofia teòrica i la filosofia pràctica. Ambdós, destinades a l'ensenyança del poble, o la majoria, (mètodes dialèctics i retòrics) i del que podem anomenar com a la elit (mètodes demostratius).
Per tant, aquesta filosofia servirà per a crear valors morals, és a dir, una ètica conjunta, que tindrà la seva relació directa amb unes lleis en particulars, establertes a partir...