Comentari a descartes (allò pensat és real)

ALLÒ PENSAT ÉS REAL
El paper dels sentits en Descartes

La tradició aristotèlica medieval va construir una mentalitat empirista basada en el coneixement a partir dels sentits, que aportaven les dades concretes a partir de les quals es podien realitzar lleis científiques mitjançant un procés racional d’abstracció. Aquesta visió va guiar la investigació científica de l’Edat Mitjana i vareestructurar alguns dels postulats religiosos del món cristià a través dels anomenats “pares de l’Església”, que proposaren noves vies de comunicació i de creença en Déu basades en la raó. Amb l’aparició o la reaparició de la subjectivitat en l’humanisme i el Renaixement, els nous pensadors com Pico della Mirandola o Nicolás de Cusa van revalorar el punt de vista humà com a camí necessari deconeixement i l’indispensable intervenció de la consciència i la ment en la percepció subjectiva i, sobretot, en l’abstracció unificadora de la diversitat del món. En aquesta tendència, Descartes apareix com un dels màxims representants de l’anomenat “Racionalisme”, que entén la percepció i comprensió del món com una mirada pura de l’enteniment projectada als objectes sensibles de la realitat, la qual jaesdevé en Descartes pràcticament del tot subjectiva; un procés que culminarà en Kant. L’inici del mètode cartesià és el dubte i la negació dels sentits. Si s’analitza el tractament que fa Descartes respecte els sentits i el paper que tenen aquests en l’observació del món, es pot traçar una evolució més o menys definida del seu pensament, el qual presenta algunes ambigüitats força interessants.El dubte cartesià, doncs, s’inaugura amb una negació dels sentits, fet que representa un refús a tota la tradició aristotèlica que hem esmentat i, per tant, una renovació del pensament filosòfic de l’època. Descartes afirma que “tales sentidos me engañaban, y es prudente no fiarse de quienes te han engañado una vez”1. Davant d’aquesta evidència, el pensador francès diu que hi ha dues possibilitatsde “sentir”: en primer lloc, la claredat del present, del moment que es viu, el qual sembla innegable; i en segon lloc, la qualitat corpòria dels objectes que es perceben, és a dir, l’extensió com a unitat mínima que es pot percebre. Davant la primera sentència, Descartes exemplifica el punt de vista dels bojos o les imatges oníriques dels somnis com a realitats no corresponents amb la cordura ila vigília. Segons ell, mai es podrà saber quina és la vertadera dimensió de la percepció. Pel que fa a l’extensió dels cossos, Descartes no la considera una mesura suficientment estable i d’una incertesa massa indeterminada per fer ciència. Les figures mentals exactes de la matemàtica i la geometria 2, que en principi serveixen indiferentment en el somni o la vigília i en la imaginació, tambées posen en dubte després d’establir la hipòtesi definitiva de l’existència d’un Geni Maligne que ens enganya i ens impedeix, segons la seva voluntat, conèixer el món amb una seguretat “científica”. Aquest és el punt àlgid del dubte cartesià, formulat platònicament amb aquestes paraules: “pensaré que el cielo, el aire, la tierra, los colores, las figuras, los sonidos y las demás cosas exteriores,no son sino ilusiones y ensueños”3, és a dir, els sentits ens ofereixen només projeccions i ombres d’una realitat que coixeja. La meditació segona de Descartes, juntament amb la quarta, és segurament la més humana i lúcida de totes. En aquesta part, el filòsof francès arriba a la certesa universal del “jo penso” i aconsegueix identificar l’ésser humà com una “cosa que pensa”, activitat queesdevindrà fonamental i estrictament natural en l’home i la seva essència, fins el punt que “si yo cesara de pensar, cesaría al mismo tiempo de existir” 4, és a dir el necesse exigeix l’esse. La certesa de l’existència és un pas cap a l’autonomia de l’home predicada pels humanistes del segle XIV i XV, el qual s’ha de construir a si mateix a partir de l’ús del seu pensament racional com a necessitat...