Descartes

Solo disponible en BuenasTareas
  • Páginas : 6 (1331 palabras )
  • Descarga(s) : 0
  • Publicado : 11 de febrero de 2011
Leer documento completo
Vista previa del texto
Comentari de text: René Descartes

Aquest fragment de l'obra "Discurs del mètode" del racionalista francès René Descartes tracta sobre el dubte, un mecanisme que l'autor decideix emprar per poder analitzar des de zero tot el coneixement que fins ara tenia com a cert (“raons que fins ara havia tingut per demostratives”; recordem que l’objectiu dels racionalistes, era el coneixement), i aixísaber si algun d'ells segueix sent vàlid després. Per això necessita d'un dubte universal, que estableix com a fals tot allò del que no sigui evident que sigui veritable. Descartes proposa per a això unes regles que es coneixen com el "dubte metòdic", que consta de quatre grans regles sostingudes (el ben conegut “Mètode” Cartesià).

En primer lloc, rebutja tota la informació que ens proporcionen elssentits, perquè aquests poden donar-nos lloc a engany (regla de l’evidència). Aquí, podem veure com Descartes i els racionalistes (raó) es contraposen als empiristes, qui trien com a font de coneixement principal els sentits. En segon lloc, també accepta que l'ésser humà pot ser propens a errors de raonament, i per tant, també dubta de tots els raonaments i demostracions. D'altra banda, tambéreconeix la dificultat per diferenciar entre somnis i pensaments -no hi ha res que ens indiqui exactament si estem somiant o desperts-, en un món real o imaginari. Finalment, i encara que no es reflecteix en aquest fragment, Descartes també admet l'existència d'un "esperit maligne", que ens fa veure com evidents coses que no ho són (altre cop es deixa constància de que els sentits poden donar peu afal·làcies) .

Aquest dubte, tot i que és universal, i rebutja, per tant, tot coneixement i veritat, no és un dubte escepticista, sinó tot el contrari: és un pas endavant (més) d'un mètode per assolir el veritable coneixement. És més Més encara, mitjançant aquest, l'autor dedueix la primera veritat, absoluta i inqüestionable, i l’estableix com a base ferma, punt de suport i axioma de la seva novafilosofia: "penso, després existeixo", o també “cogito ergo sum”. A partir d'aquesta primera afirmació l'autor dedueix que, encara que el seu cos i tot el que l'envolta no fossin més que il·lusions i pogués fer veure que no existeixen, mai podrà fingir que no pensa. Per això, afirma que hi ha una part de nosaltres, que ell identifica amb l'ànima, diferent i independent del cos, i que té com amissió, pensar. És el que ell anomena “substància pensant”. A més, també arriba a la conclusió que només pot justificar i demostrar aquesta primera veritat perquè li és clara i evident, i per tant, afirma que només el que es presenta de forma clara, evident i diferent pot ser considerat com a veritable coneixement. Aquest és el criteri de veritat que serà posteriorment emprat dins de l’àmbitracionalista per establir i separar els coneixements vertaders dels que no ho són.

D'altra banda, l'autor també s'adona que al dubtar, deixa de ser (un ésser) perfecte, ja que el dubte és una imperfecció de l'ésser, i afirma que la perfecció (està) rau en conèixer. D'aquí, dedueix que aquesta idea de perfecció només podria haver estat introduïda per un ésser més perfecte que ell mateix, ja que d'algunacosa que és imperfecte no pot sorgir res perfecte, i del no-res tampoc. (pot sorgir). Descartes identifica l'ésser que ha posat aquesta idea perfecta amb Déu, i li associa un nou tipus de substància: la “res infinita”, o substància infinita.
És així com l'autor supera el solipsisme, una postura que defensa que només es pot conèixer el “jo” i res més. Aquesta demostració de l’existència de Déuguarda gran relació amb l'argument ontològic de Sant Agustí, ja que tots dos parteixen de la idea que no es pot negar l'existència de Déu com a ésser que reuneix totes les perfeccions, (ja que) doncs això ens portaria a contradiccions.

A més de les dues substàncies anteriors, la pensant i la infinita, Descartes afirma l'existència d'una tercera substància que forma la resta del món: la...
tracking img