Diagnòstics

ÍNDEX:


Diagnòstics destacats:

1. L’exploració física (observació i palpació de parts del cos, auscultació del cor i de l’aparell respiratori...)

2. Les proves analítiques més comunes :
o de sang
o d’orina
o de femta


3. Els mètodes de diagnosi d’imatge
o Radiografia
o TAC
o Resonància magnètica nuclear
oEcografia
o PET

4. Les biòpsies (extracció i anàlisi de mostres d’òrgans o teixits)





L’exploració física consisteix en:

L’Observació ocular abans de tocar al pacient, cal posar atenció, amb la postura del pacient, indicis de treball respiratori, tipus respiració i freqüència ràpida o lenta, aleteig,respiració bucal, sorolls audibles, coloració de la pell, existència obesitat,deformitats caixa toràcica, cicatrius, observació dels dits, coloració groguenca de les ungles dels fumadors, signes externs de traumatismes (hematomes, ferides sagnants, puncions, lesions cutànies, asimetries en els moviments de la caixa toràcica).

La Palpació: Es busca el fremit que és la transmissió de les vibracions bucals, valorar si es troba augmentat, disminuït, absent. També es podenpalpar les prominències òssies en la recerca de deformitats o zones doloroses, palpació de la crepitació dels emfisemes.

L’Auscultació: (Punt principal) ja que és el que més ens orienta. Una auscultació normal dona un murmuri vesicular suau, homogeni del soroll de l’aire al entrar i sortir. Sorolls patològics com sibilàncies, crepitants raneres, hipofonesis, bufs tubaris, frecs, absència
desorolls ens poden orientar cap a les diferents patologies i en la localització de l’alteració fisiopatologia.

Exemples:
• En un refredat de vies altes podem trobar una exploració normal, en una pneumònia podem trobar auscultació crepitants, hipofonesis o buftubaris en la zona afectada, en una crisis d’asma podem trobar des de roncs, sibilàncies o silenci auscultatori segons la gravetat del’episodi, hipoventilació en un hemitòrax i signestraumatisme en un pneumotòrax traumàtic.
Un cop acabada l’exploració de l’aparell respiratori, cal seguir amb una exploració complerta dels altres aparells sobretot cardíac, abdominal i palpació de les extremitats per buscar altres signes que ens ajudin a confirmar la sospita o descartar-la.

• Amb una anamnesi i una exploració físicacomplerta tindríem una sospita clínica del que pensem que pot tenir el nostre pacient i en farem un diagnòstic diferencial de sospites.
Pot ser que ja en tinguem prou per concluir el diagnòstic i iniciar el tractament, però en moltes ocasions ens fan falta proves complementaries.
Aquestes proves complementaries serveixen per confirmar la nostra sospita o descartarla. Per raons d’eficàcia,eficiència s’han de fer esglaonadament i només si fan falta.



Les proves analítiques més comunes:

Els fluids humans que sovint s’analitzen per a la diagnosi són la sang i l’orina.

De l’anàlisi de sang s’obté l’hemograma: el nombre i la proporció de cèl·lules sanguínies (globuls vermells, leucòcits i plaquetes). La fórmula leucocitària, que expressa les proporcions entre els diferentstipus de glòbuls blancs, és especialment important. L’anàlisi sanguínia també indica les concentracions de determinades substàncies: glúcids (com ara la glucosa), lípids (com el colesterol o els triglicèrids), ions (Na+, K+) i també altres substàncies presents al sèrum, com per exemple anticossos específics contra els microorganismes d’una determinada malaltia infecciosa o substàncies secretadesper cèl·lules que han alterat el seu funcionament.

L’orina conté les substàncies de rebuig del metabolisme cel·lular (urea, creatinins, etc); per tant, l’anàlisi d’orina també pot indicar el funcionament anormal d’algun òrgan. Algunes malalties provoquen la secreció de determinades substàncies, que, en ser excretades, poden detectar-se i facilitar el diagnòstic.

Tant en el cas de la sang...