Dietari En valEncià

Universidad de Alicante María Guijarro Congost
Taller d’escriptura 48670750 J
Prof: Anna Esteve

“ L’ÚLTIM VIATGE ”
Aquesta és la primera vegada que escric un diari, i la veritat és queno entenc molt bé perquè ho faig, supose que per a evitar recordar eixa notícia que em mata per dins.
A l’hora d’escriure aquest diari, m'agradaria poder alliberar-me de totes les pors que suposa aquest problema, no pensar que algun dia pot arribar el final, poder desfogar-me sense preocupar a ningú, podem dir que tindré ací un nou confident.
Aquest matí m'he alçat a les huit com tots els dies,m'he preparat el meu café amb llet i unes magdalenes, m'he posat eixe pol blau marí que tant m'agrada, els vaquers quasi desgastats i les meues sabatilles d'esport. He agafat el cotxe i he anat a repartir a eixos pocs restaurants a què els agraden mos olivas... no guanye molts diners amb açò, a més amb la pensió de Fina, la meua dona, anem un poc justos... com enyoro els mercats ambulants quefeia amb les meues filles durant tants anys, ací si que guanyava diners i em sentia totalment feliç, amb els meus companys d'ofici, els meus clients de sempre, però els anys passen i tot canvia…
Al tornar a casa sobre les dos de la vesprada he rebut una cridada al telèfon de la meua filla Carmen que fa que se'm lleven les ganes de menjar, però al mateix temps no li done importància:
- Pare!
-Què passa Carmen?
– M'han cridat del clínic, m'han dit que ja tenen les proves…
- I què t'han dit?
- Res bo papà, m'han dit que els teus pulmons no estan molt bé i que has d’ ingresar...
- Com? Jo no puc ingressar-me Carmen, tinc q repartir les olives, ajudar a ta mare, anar a fer la compra... a més esta nit juga l'Hèrcules i no m'ho puc perdre! S'hauran equivocat...
- Pare tens càncerde pulmó...
- Què? Doncs... a la vesprada anem al clínic, vaig a arreplegar-li la cuina a ta mare que sino…
Després d'escoltar el que m'havia dit la meua filla, em vaig quedar sesnse paraules, pensatiu, sense ganes de fer res, però al mateix temps no m'ho creia i intentava oblidar-me d'això, quan de sobte vaig sentir la porta de casa...
- Pare, vinga posa't un parell de mudes a la bossa ivinga...
- No no, encara no, que no he acabat!
- Que sí, quan més prompte millor mejor...
Finalment vaig acabar fent cas a la meua filla, de camí a l'hospital no parava de preguntar-me que com em sentia, a la qual cosa només vaig poder respondre una vegada...
- Tinc por...
- No et preocupes pare, tot eixirà bé, estem amb tu!
Eixes paraules podien ser el començament d'un nou i llarg camí…Les setmanes se'm fan eternes ingressat en l'hospital, els metges no diuen res o almenys no m'ho diuen a mi, el passejos més llargs que done són de la meua habitació a la sala d'estar del meu corredor, o camí al laboratori com jo l’anomene, on em fan centenars de proves...
L'hospital és un lloc fred i trist, encara que la seua temperatura és elevada i els empleats estan sempre amb un somriurei bromejant entre ells... té eixa olor a malalt, eixa olor d'alcohol i medicaments que fa que t'entre un eriçó pel cos... no es veu la llum del sol ni es sent el so dels pardals, el màxim que pots veure és un parell de núvols a través d'eixa xicoteta finestra, i les queixes dels meus companys malalts que pareix que estiguen agonitzant..."
Ací pareix que tinc la meua segona família, la meua segonacasa, però t'assegure que m'agrada molt més ma casa de tota la vida, com a qualsevol persona normal.
Pensava que tardaria un temps en tornar a veure aquestes parets, ja que la meua dona, Fina està prou delicada i hem passat alguns mesos ací, té una operació de genoll, maluc i una altra de cor, de tant en tant necessita respiració assistida pel seu problema de fatiga, i t'assegure que pren més...