dues cares

Dues cares

Era tot fosc. No sabia quant de temps portava allà. Escoltar les gotes d’aigua caure una a una, em treia l’esperança. Entre quatre parets estava, pensant que quant més nerviosa em poses més ràpid se’m acabaria l’oxigen. Jo era claustrofòbica, i aquella situació no m’ajudava gens per l’ansietat.
Tenia molta por, cada dia que passava dins d’aquell amagatall, em sentia minúscula isola. Nomes m’acompanyava la safata del menjar i dues rates que es van convertir en les meves amigues. M’estava tornant cada vegada més boja a cada dia que passava. Estava indefensa, ja no podia més, quan de sobte vaig escoltar passes, era com gent corrents, això va fer que la meva por i tots els sentiments que tenia en aquell moment sortissin:
Treu-me d'aquí sisplau! Jo no t’he fet cap mal. Sisurto d’aquí t’assabentaràs del que et faré!
Era un moment crític, d’aquells que es para tot i deixes d’escoltar-ho tot per escoltar els teus pensaments més profunds. Però quan vaig començar a connectar amb el meu interior per intentar oblidar-me’n de la de vida que tenia en aquelles moments, van començar a donar cops a la porta, cada vegada més forts, i més forts, i més forts, fins que la vantirar a terra. >, vaig pensar. Però al aixecar el cap, vaig veure que era la policia que em venien a rescatar. Gràcies al cel!. La policia em va portar a l’hospital primer per a veure el meu estat, però en acabar em van portar a la comissaria on estava la meva mare esperant-me.
En veure-la, vaig córrer als seus braços plorant per abraçar-la.
Filla meva! T’he esperat aquests 3 mesos sabent que undia et tornaria a veure! Et juro que mai he perdut l’esperança, i saps que l’ha mantingut viva... el teu somriure.
No us quedeu de peu, sisplau preneu seient -va dir el policia- A veure, Marta, ara el que hem de fer es enxampar el maleït senyor que t’ha segrestat, així que em pots dir, si te’n recordes, del que va passar aquell dia.
No volia recordar aquell tràgic dia, però sinó col·laborava resno es solucionaria, així que vaig començar a explicar el que va passar:
Quan els meus pares es van divorciar, jo havia de passar la setmana amb la meva mare i el cap de setmana amb el meu pare. Un dissabte el meu pare em va portar a fira del poble. Quan vam voler anar-nos a casa el meu pare va preguntar-me si volia cotó de sucre i com de costum li vaig dir que sí. Vaig esperar-lo dins del cotxe.Quan de sobte va aparèixer un home tot vestit de negre amb la cara tapada per un passamuntanyes que em va agafar per els cabells i em va posar una mena de drap a la cara quan escoltava la seva veu que deia “tranquila cariño que no te voy a hacer daño, esto lo hago por venganza”. No recordo res més, però vaig despertar en aquell fastigós amagatall i...
Com que “venjança”? - la va interrompre laseva mare - però si només te 10 anys, no crec que de tant petita ja tingui enemics...
El policia se la va mirar una bona estona i va dir:
Ella no, però... potser vostè si?
Jo? Oh, no no... A mi no m’han amenaçat mai per res... potser sí, però d’això fa 11 anys ja !
En podries contar l’historia sisplau?
A veure per on començo:
Fa 14 anys em vaig casar amb en Marc, el pare de la Marta. Era unamor. Ell treballava de comerciant d’electrodomèstics, crec, ben bé no sabia que venia i comprava ja que mai ens van faltar diners així que jo vivia com una reina . Però estava farta. En Marc no estava a casa quasi mai; venia a les tantes de la matinada i s’anava a treballar molt d’hora. Sempre estava pensant que un comerciant no té tanta feina, així que preocupada, vaig infiltrar-me al seuarmari. L’ànima se’m va caure al terra. Ficada dintre d’un mitjó, vaig trobar una bosseta amb haixix. Aquell mateix dia el metge m’havia dit que estava embarassada de 3 setmanes i vaig haver de demanar-li el divorci al Marc. No volia que el meu fill cresqués en un ambient així. El Marc em va cridar, em va dir coses molt dolentes, però el que em va fer mes mal es que em va dir que es venjaria amb el...