Efecto diegético. roma citta aperta

HISTÒRIA DEL CINEMA
PAC 2
8 Novembre 2011
Lurdes Barba Rodríguez
____________________________________________________________

______________________________________________________

EFECTE DIEGÈTIC

ROMA CITTÀ APERTA. Roberto Rosellini. 1945

[pic]

Guió: Sergio Amidei i Alberto Consinglio
Fotografia: Ubaldo Arata
So: Raffaele Del Monte
Decorats: Roberto Megna
Montatge: EraldoDa Roma
Música: Renzo Rosellini
Producció: Excesa-Films, Carla Politi, Aldo Venturini
Intèrprets: Marcelo Pagliero, Aldo Fabrizi, Anna Magnani, Harry Feist, Francesco Grandjacquet, Maria Michi, Giovana Galetti, Vito Annicchiarico, Carla Rovere
Durada: 1 h 37 mín.

[pic]

Va ser precisament amb Roma citta aperta que arrencà el neorealisme italià, un moviment que volia mostrar el mónplasmant la realitat, lluny de tota artificiositat. ‘Per a mi el realisme no és sinó la forma artística de la veritat’[1] va dir Rosellini i precisament el seu compromís ètic amb la veritat queda reflectit a partir de la dimensió estètica d’aquest film i el seu plantejament narratiu, que ofereixen una visió versemblant de la realitat i paral.lelament transmet un veritable caràcter diegètic. Tot ique l’estructura narrativa no és gens transgressora - reprodueix l’esquema convencional de plantejament, nus i desenllaç-, la planificació de les escenes, les tècniques utilitzades –tant pel que fa als moviments de càmera com al muntatge- i el pols de la realització li donen a tot el film un caràcter molt personal i que l’han convertit una obra mestre, tot i el rebuig que Rosellini va explicitaren més d’una ocasió uns anys després del rodatge d’aquesta pel.lícula.

Ja des dels títols de crèdit, tot i jugar amb elements no diegètics, res no és neutre i hi ha una voluntat d’incidir sobre l’ànim de l’espectador. La música –extradiegètica- ens informa sobre el caràcter dramàtic que tindrà la història, les imatges de Roma al fons ens anuncien el gran protagonisme de la ciutat, reforçat ambla composició del títol de la pel.licula: ROMA en negre, ocupant gairebé tota la pantalla, al fons el paisatge urbà i imposant-se al damunt la segona part del títol, ‘citta aperta’. Tancant aquest bloc apareix un rètol informatiu amb un to que ens situa de ple en el drama històric, amb una fosa a negre entren les primeres imatges: un PG d’un carrer desert amb soldats nazis trepitjant fort icantant un himne, un PG més obert de la desfilada, la càmera fa una PAN d’esquerra a dreta, l’espectador ja està situat en un context molt concret i jugant el rol de testimoni privilegiat d’un relat a punt d’iniciar-se.

La primera seqüència arrenca amb una PAN també d’esquerra a dreta, volent donar una idea de no ruptura amb les imatges anteriors. La convenció de pla i el fora de camp jaestableixen un efecte diegètic de l’espai al llarg de tota l’escena -intent de detenció de Manfredi per la Gestapo-. Les mirades a fora de camp -de la dona des de la finestra, de Manfredi des de la claraboia del terrat o del soldat des de la barana- estableixen aquesta relació d’espais diegètics; també les sortides de quadre dels soldats durant el registre ens parlen d’un espai il.lusori que l’espectadorconstruirà com a real. Una petita el.lipsi marcada per una cortineta lateral, els plans subjectius, el joc enganyós de la música que sembla ambiental –extradiegètica- o que potser surt d’un ràdio situada fora de camp -dins la casa que encara no hem vist- són altres recursos tècnics i narratius. En aquesta primera escena s’introdueix també la sintaxi del pla-contraplà –durant la trucada telefònicade Marina-, la continuïtat entre plans –pasadís/entrada habitació, sortida del pis/entarrada terrat…- o les panoràmiques de seguiment dels personatges, en definitiva, un sistema de planificació que veurem complicar-se més en les següents seqüències però que estableix ja un còdi de realitat i versemblança, alhora que marca un ritme àgil, sense que apenes es produeixin temps morts.

Un encadenat...