el futur del català

EL FUTUR DEL CATALÀ

Josep-Lluís Carod-Rovira,
Albert Rossich i Joan Solà










ÍNDEX

Fitxa bibliogràfica 3
Capítol 1: , per Albert Rossich 4
Capítol 2: , per Joan Solà 6
Capítol 3: , per Josep-Lluís Carod-Rovira 8
Conclusió 9






















Fitxa bibliogràfica


CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís: El futur del català
Ed. Empúries. Col.Biblioteca Universal Empúries núm. 196
BARCELONA 2005

ROSSICH, Albert: El futur del català
Ed. Empúries. Col. Biblioteca Universal Empúries núm. 196
BARCELONA 2005

SOLÀ, Joan: El futur del català
Ed. Empúries. Col. Biblioteca Universal Empúries núm. 196
BARCELONA 2005





RESUM:
¿És veritat que el català és una llenguacondemnada a morir? ¿Quin és l’estat de salut real del nostre idioma? ¿Existeix alguna fórmula per capgirar la situació actual o, per contra, ja ho podem donar tot per perdut? Totes aquestes qüestions seran resoltes per tres grans testimonis de luxe: Josep-Lluís Carod-Rovira, Albert Rossich i Joan Solà.






Capítol 1: , per Albert Rossich

En aquest capítol l’autor divideix la intervenció endues parts: una és una breu reflexió sobre la situació actual del català i en l’altra explica on li sembla que s’hauria de dirigir la política lingüística per tal de salvar els obstacles que entrebanquen la supervivència del català.
L’ús de la llengua varia segons la zona geogràfica on es parla, si és més o menys usada, si és més o menys preservada o si és més o menys respectada.
El català estroba en una situació molt greu, està immers en un procés de substitució lingüística pel castellà i que va pel camí de convertir-se en una llengua minoritzada, cada vegada més arraconada. Aquest perill no s’ha d’amagar, se li ha de donar importància, les mesures per invertir aquest procés han de ser dràstiques i requereixen un ampli consens social.
La militància lingüística no és el problema, nitampoc ho és la immigració, ni que la llengua sigui poc dúctil. El veritable problema és que fem un experiment d’un bilingüisme social generalitzat, que sigui favorable a la llengua més feble.
La llengua més dèbil no guanya terreny a la més forta. Pensem que la llengua és un patrimoni de cadascú, pensem que en la mesura que tenim la llengua, que la sabem, la llengua ja viu.
Una llengua que lasàpiga molta gent, però que no la utilitzi ningú és una llengua morta.
En un món globalitzat com el que ens ha tocat viure, la llengua ja no és manté, com abans, per rutina, per la pura continuïtat d’uns grups socials inamovibles.
La llengua ha de tenir les espatlles cobertes.
Actualment, a Catalunya, als Països Catalans, tothom coneix el castellà i no tothom coneix el català, o no tothom se sentcòmode utilitzant-lo, per tant, el castellà predomina, en línies generals, en l’ús social.
El perill del català és que s’empobreixi i perdi vitalitat fins que acabi desapareixent. Ara bé, també és veritat que, malgrat tots aquests perills, el català encara es troba en una posició molt sòlida, tant pel nombre de parlants com per la seva utilitat.

Respecte a la segona qüestió que plantejada, l’autorexposa un parell d’idees.
La Generalitat ja ha fet algunes intervencions, però no són comparables amb les que queden per fer. Les realitzades, eren imprescindibles, i eren tasques que havien de ser exercides des de l’àmbit autonòmic.
Actualment es plantegen uns altres problemes: la unitat de la llengua, la seva imatge i projecció exteriors..., totes aquestes actuacions són imprescindibles pergarantir la supervivència de la llengua.
Una llengua necessita un estat al darrera.
Hem de transformar l’estat, perquè és l’estat qui ha d’atacar aquests problemes, en una organització respectuosa amb la diversitat lingüística.
S’hauria de construir un estat plurilingüístic, totes les llengües han de tenir els mateixos drets.


























Capítol 2: ,...