El socorro de los pobres de vives

INTRODUCCIÓ

J.L Vives, filòsof i humanista, va néixer a València l’any 1492 en plena expansió del Capitalisme i l’Estat Modern. Europa està en un moment de creixement econòmic i demogràfic on les transformacions socioeconòmiques i socioculturals són força evidents, però a la vegada, la riquesa està mal distribuïda, generant desigualtats significatives entre els ciutadans i provocant queaquestes es vegin com una amenaça social.

Va ser el primer pensador que va veure la pobresa com un problema social donant-li una resposta innovadora. Gràcies a que viatjà per Europa des de ben jove, va poder tenir una concepció més global de la problemàtica, i així poder plantejar una sèrie de solucions, que per aquell moment a Espanya eren molt modernes. La península es trobava en un moment onl’església seguia tenint molt de poder i era la única sobre la qual requeien les obligacions de l’assistència social.

La gran tesi del seu tractat és que posa en mans dels regidors de les ciutats i les institucions civils, la responsabilitat de solucionar el problema dels pobres, deixant a l’església com un mer intermediari.

Vives analitza la societat de l’època arribant a la conclusió que lapobresa creava una sèrie de problemàtiques socials i va decidir proposar un sistema de criteris i solucions en el tractat de “El socorro de los pobres”. Els tres eixos de les mesures que l’autor planteja són: prevenció de la pobresa, intervencionisme públic i rehabilitació social i professional.

PREGUNTES

1. Sobre la pobresa: Quina concepció de la pobresa i la misèria té Vives? Destaca’n algunafrase.

La visió de la pobresa de Vives és: “cada un coma su pan adquirido por su trabajo. Cuando uso las voces comer, alimentarse, sustentarse, quiero que no se entiendo sólo la comido, sino también, el vestido, el hogar, la leña, la lumbre y en suma todo lo que comprende el mantenimiento del cuerpo humano.”

Vives considera que la pobresa de l’època genera una sèrie de problemàtiques a lesquals se’ls hi ha de trobar una solució més pràctica i més efectiva pel bé de tots els ciutadans. La primera de les problemàtiques és un augment de la criminalitat i de la delinqüència, la qual justifica dient que els pobres es veuen obligats a robar quan no poden cobrir les seves necessitats bàsiques. La segona és que el contagi de malalties per part dels pobres provoca un problema de salutpública al inutilitzar gran part de la població en el treball. Per altra banda, els pobres no assisteixen als oficis religiosos i viuen amb unes lleis, unes costums i una moral dubtosament cristianes ;ja que estem parlant d’una època on l’església catòlica tenia molt poder a Espanya això estava molt mal vist. Per últim la gran quantitat de mendicitat que s’observava pels carrers de les ciutats donavenuna imatge desmillorada i vergonyosa d’aquestes: “ Por cierto que es cosa fea y vergonzosa para nosotros los cristianos, para quien no existe más imperioso mandato que el de la caridad, y no sé si decir el único, topar en nuestras ciudades, a cada paso, con menesterosos y mendogos. Adondequiera vuelvas los ojos se te entran por ellos penurias, estrecheces y pordioseros que te obligan a alargar lamano porque llenes la suya.”(pàg. 99)

Cal dir que Vives parla des de una visió elitista ja que mira la pobresa des de una classe social determinada, la burgesia. L’autor diferencia entre pobres veritables i pobres falsos. Els veritables són aquells que no cobreixen les seves necessitats bàsiques (alimentació, higiene, llar, vestimenta,..) tot i treballar, ja sigui per una malaltia o un problemaaliè a la pròpia persona, no arribant als mínims requerits per tenir una vida digna. Els falsos són el que s’aprofiten d’aquesta situació i demanen almoina sense tan sols fer l’esforç de buscar un treball.

2. Sobre l’acció social: Quina és la concepció de la caritat i l’assistència social?
Quines són les principals mesures que proposa per fer front a aquest problema social? Quins han de...