Els Dialectes

Ferran Lupescu (1961) en el document que ens ocupa fa una exposició sobre la dificultat de distingir entre llengua i dialecte. Estableix que la relativa objectivitat d'alguns lingüistes sobre aquestfet és manipulable. Ens presenta com exemple d'aquesta lingüística relativista el cas del noruec com un dels temes pendents de resoldre lingüísticament parlant.
Una llengua és un sistema de signeslingüístics que serveix per a comunicar-se. Entre si, les llengües presenten diferències que impossibiliten la comunicació entre els seus parlants.
Un dialecte és una varietat geogràfica d'unallengua, és a dir, la modalitat que pren la llengua en un territori determinat . Entre si, els dialectes presenten diferències que no dificulten la comunicació entre els seus parlants.
La variaciódialectal pot tenir causes diverses:
1. L'Origen dels pobladors que parlant la mateixa llengua, ja presentaven diferències dialectals d'origen.
2. La influència d'alguna altre llengua sobre una part deldomini lingüístic.
3. La separació territorial que dóna lloc a evolucions diferenciades.

No té cap sentit plantejar-se si uns dialectes són més bons que d'altres. Com ha escrit sintèticament JoanVeny: "tot dialecte és llengua", la qual cosa vol dir que qualsevol dialecte és una concreció de la llengua al costat d'altres concrecions del mateix nivell. Del mateix nivell, i no pas d'un nivellsuperior o inferior.

Arrel d'una conferència impartida per Ernst Håkon Jahr , el Profesor F.Xavier Vila i Moreno ,arriba a les conclusions següents sobre la situació lingüística a Noruega.
La clausembla trobar-se en la diferència entre oralitat i escriptura.

1. Els dialectes continuen senyorejant la producció oral alta i baixa;
2. Només una minoria ínfima parla el criolloide com a llenguahabitual;
3. L'estàndard habitual del 90% de la població és el bokmål, encara que els dos tenen el mateix estatus i s'han d'aprendre a l'escola;
4. L'estàndard suposadament més proper als...