Els temples

El temple és un edifici sagrat, arquetip celestial i consagrat al culte d’un déu. Cal dir que també és el punt d’unió entre la terra, el cel i l’infern. Aquestes definicions són molt genèriques, així, totes les cultures tenen matisos depenent de la seva cosmogonia; Mircea Eliade ens en parla amb aquestes paraules “El más antiguo documento referente al arquetipo de un santuario es la inscripciónde Gudea relacionada con el templo levantado por él en Lagash. El rey ve en sueño a la diosa Nidaba que le muestra un panel en el cual se mencionan las estrellas benéficas, ya un dios que le revela el plano del templo” . Arquetip, casa de déu, punt de trobada amb déu, connexió amb el més enllà, centre per les oracions...

I l’art en general ha gaudit d’una funció religiosa derivada de lafunció utilitària. Hi ha hagut, a través dels temps, diferents manifestacions i obres que han sorgit de la necessitat de saciar l’espiritualitat humana: com ho van fer els exvots per aconseguir la salvació eterna, o l’escultura funerària egípcia com a suport de l’ànima del difunt; o els temples per facilitar la comunicació i adoració dels déus. El factor religiós sempre proporciona inquietuds a l’homei mitjançant l’arquitectura les intenta assedegar.


1.2 ELS TEMPLES EN ELS ORÍGENS DE L’ARQUITECTURA MONUMENTAL

L’arquitectura monumental va aparèixer amb el sedentarisme als voltants del VII i el VI mil•lenni ane. El Pròxim Orient va ser la civilització mediterrània més avançada de la conca mediterrània, així sumeris i accadis van crear els precedents d’arquitectura religiosa vers elIV ane.
Els edificis de l’antiga Mesopotàmia no ens han arribat tan ben conservats com els d’Egipte per la naturalesa dels materials utilitzats. Els mesopotàmics no tenien tanta pedra i la seva arquitectura no va ser arquitravada com la dels faraons. Així, les toves i els maons són més fràgils que la pedra; més tost aquesta caducitat dels seus materials, les seves runes ens indiquen construccionsde caire molt avançat. Si més no, varen emprar l’arc i la volta iniciant un nou sistema constructiu. Aquestes aportacions conduirien a una profunda revolució per l’arquitectura de la que derivarà tot l’art de construcció a l’Occident, des de Roma a l’edat mitjana.


1.3 SIMBOLISMES

Els temples són assimilables, arquetípicament, al centre del món. A més, ens diu Eliade: a) la MontanyaSagrada –reunió del cel i la terra- estan al centre del món; b) temples, palaus, ciutats sagrades o residències reials són muntanyes sagrades, així es transformen en el centre; c) ciutats i temples sagrats són punts de trobada entre cel, terra i infern, Axix Mundi . El cim de la muntanya és on va començar la creació.

La verticalitat, com a símbol, és sinònim de ascensió I quina ascensió méssignificativa hi ha que la que parteix de la terra fins arribar al cel? Tots sabem que dins del món de l’arquitectura l’alçada pot tan gran com la base ho permeti; però la base pot ser gran malgrat l’alçada no ho imposi. Els temples, si més no, es caracteritzen per gaudir d’una gran alçada i tendir a la verticalitat. Hi ha haguts molts exemples mítics on es traspua la verticalitat:

 La històriabíblica del somni de Jacob quan fugint d’Esaú va adormir-se amb un roc per coixí. Llavors ell somià una escala que anava de la terra fins al cel, transitada per àngels pujant i baixant. Un cop despert, va clavar la pedra que tenia per coixí al terra i digué: Que terrible és aquest lloc, i jo no ho sabia. És la cas a de Déu i la porta del cel!

 La tradició islàmica descrivint un delsviatges celestials de Mahoma , a qui l’àngel Gabriel va a cercar-lo a La Meca per fer-li recorre l’escala dels diversos cels; troba a Adam, després a Idris, a Moisès, a Jesús i, finalment a Abraham .

 Un mite d’Oceania on un heroi va arribar al cel per una cadena de fletxes, és a dir, clavant la primera fletxa a la bovada celestial, la segona a la primera fletxa, i així successivament fins...