Escriptura llatina a l'edat mitjana

Scrittura e Civilitá II (Petrucci) 1978 – recomana, el.
- Recomana el Du Cange (Arxiu Històric de Girona) – millor diccionari de llatí medieval.

Alfabetitzades i alfabetitzats
Il·letrats i il·letrades, que també tenen un paper important en la transmissió de la cultura (pel marxisme)
Paper de la iconografia.
Qüalitat dels copistes (per la “seriació” del material librari a les ciutatsuniversitàries o catedralícies) … al llarg del XIII

Còpia d’un mateix llibre fet per diverses mans; sistema inventat a la Sorbona: la Pecia. Extensió arreu del del XIV; a Barcelona, per exemple. A més, es té compte oficines notarials on hi ha “escrivans jurats”- escrivanies municipals (llibre groc, vermell…). Scriptoria de les catedrals.
Comprensió del llatí dels escrivans ? (tot un tema)Repte: funció i difusió social de les pràctiques escriptures + lectures. Jerarquia de les fonts històriques (replantejament). Impermeabilitat alt medieval; després venen els llibres de resar (textos fonamentals però reduïts) i devocionals Sortits del “breviari”. Vinculació amb les dones dels llibres d’hores. També les llegendes àurees.
Aquí es produeix certa llibertat del copista amb el text. Sianem a unes noves fonts trobem les escriptures usuals. Deixen les escriptures cancelleresques. Però les usuals també són diferents, a l’intern. La menestralia lletrada aprèn lletres a l’adultesa i així reapareix “l’escriptura elemental de base” (els rudiments en l’aprenentage).

Paleografia o la Història de l’Escriptura

Cultura Escrita y Sociedad Editorial Trea (Xixón)
Archivium Revistad’història del llibre i l’escriptura (Salamanca)
Litearae Caelestis (Roma) l’edita Fabio Troncarelli

Petrucci veu la paleografia com una disciplina que estudia la Història de l’escriptura, sobretot la manuscrita. Totes les fases (el litter documental), totes les tècniques. Qualsevol text escrit, independentment del suport o de la naturalesa. Aquesta és una explicació a mig camí entre els clàssics iels utilitaristes, imperant ara a l’Estat espanyol. Escola, per exemple de don Tomás Marín (el dels quaderns dolentíssims de la UNED).
Però entre els cafres espanyols hi ha un precedent sociologista: en Millares. Abogava per un coneixement i interpretació de tot tipus de testimonis, independentment de la matèria.
Elisa Varela diu que a en Petrucci se li ha d’afegir la Història Social de laCultura Escrita. A Europa a passat quelcom així (a Alemanya, per exemple, amb un nivell d’erudició molt alt). Mentrestant, l’escola vaticana, és merament auxiliar (però és intocable…). En Millares, però, també dirà que la paleografia és una ciència autònoma; que també pot ser auxiliar (perquè hi ha dos nivells; un de lectura-restrictiu- i l’altre d’anàlisis).
Ara a Espanya, el poder el tenen el curaMarín i el seu deixeble Riesco (Valladolid, Madríd – UCM). Malgrat tot, Elisa creu que és un pas endavant en la consideració de la disciplina, to tot i ser força restrictiu.

Els inventors dels termes de fisonomia (ductus, pes…) pensen en manuscrits de les èlits i no en un marc documental més ampli… Només, a més, paleografia llatina. Tampoc, ni tan sols, l’àrabiga (Universitat d’Alacant en fa…).Elisa creu, en el fons, que Millares segueix a Leo Gilissen. Gilissen (recordar article buidat en francès: “Analis des l’écritures: manuscrits datés et expertisse de manuscrits datés” a Les Techniques de laboratorire de l’étude des manuscrits París CNRS 1972 p.24-45 ) veu tres finalitats a la disciplina:
- lectura
- anàlisi o perícia
- Història de l’escriptura
Ell diu que sóninseparables. Elisa hi troba massa tecnicisme. Només és interessant, al seu entendre, si ens permet la comparació. A més a més la perícia és sinònim al grau d’execució… i això pot tenir sentit en veure el domini gràfic en document autògrafs.
JM Ruíz Asensio, catedràtic de Valladolid, segueix aquests plantejaments. Però ell també parla de la Història de l’escriptura. (Aquí darrera flota el...