Esperanto

ESPERANTO:

Creat per: L. L. Zamenhof

Parlat a: tot el mon

Parlants:

Parlants:

100.000-2.000.000

Família a la qual pertany:

Llengua planificada (Paraules extretes de llengües romanços i germàniques, amb fonologia de llengües eslaves. En ser una llengua aglutinant, posseeix semblança morfològica amb llengües d'indígenes americans -com el náhuatl i el quechua-, i amb algunesllengües orientals, com el japonès i el coreà.)

Estatus oficial

Cap país té aquesta llengua com a llengua oficial, tot i que es va servir arreu del mon en conferencies.

Historia:

L’esperanto és una llengua auxiliar planificada creada per l'oftalmòleg polonès d'origen jueu Lluís Llàtzer Zamenhof com a resultat d'una dècada de treball, amb l'esperança que es convertís en llengua auxiliarinternacional, i ho va aconseguir ja que segons les estadístiques, aquesta és la llengua planificada més parlada del món avui dia.

El primer llibre on es descrivien les característiques de l'idioma, amb el títol Lingvo Internacia (Llengua Internacional), va ser publicat per Zamenhof el 1887, amb el pseudònim D-ro Esperanto (que en català por traduir-se com Dr. Esperançat); aquesta últimaparaula es va convertir ben aviat en el nom de l'idioma en si.

Classificació lingüística

Com que és una llengua construïda, l'esperanto no està genealògicament relacionat amb l'idioma de cap grup ètnic. Ha estat descrit com un "idioma el lèxic del qual és eminentment romànic, predominantment aglutinant des d'un punt de vista morfològic, fins al punt que té un caràcter una mica aïllant".[28] Lafonologia, la gramàtica, el vocabulari i la semàntica estan basats essencialment en llengües indoeuropees occidentals. El repertori fonèmic és eslau, i també molta de la semàntica, mentre que el vocabulari prové principalment de llengües romàniques, amb una contribució menor per part de les llengües germàniques i algunes paraules d'unes altres diverses llengües (el diccionari etimològic d'esperantoKonciza Etimologia Vortaro, d'André Cherpillod, fa referència a 110 llengües[29]). L'escriptura és d'acord amb la fonètica (una lletra per cada so i un so per cada lletra) i la morfologia és extremadament regular i fàcil d'aprendre.[30] Els aspectes pragmàtics i d'altres que no van ser definits en els documents originals de Zamenhof, van estar influenciats per les llengües natives dels primersparlants, principalment rus, polonès, alemany i francès.

Tipològicament, l'esperanto és un idioma preposicional i el seu ordre per defecte és subjecte-verb-objecte i adjectiu-substantiu, encara que tècnicament qualsevol ordre és possible gràcies als morfemes que assenyalen la funció gramatical de cada mot. Hom pot crear noves paraules mitjançant l'ús d'afixos.

Ortografia

L'esperanto s'escriuamb una versió modificada de l'alfabet llatí, que inclou 6 lletres amb un diacrític: ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ i ŭ (és a dir, c, g, h, j, s amb circumflex, i u breu). L'alfabet no inclou les lletres q, w, x i y, que no es fan servir, excepte en expressions matemàtiques i noms estrangers no assimilats. Les 28 lletres de l'alfabet són:

a b c ĉ d e f g ĝ h ĥ i j ĵ k l m n o p r s ŝ t u ŭ v z

Hi ha duesconvencions ortogràfiques compatibles amb ASCII, que substitueixen els dígrafs per a les lletres accentuades. Va ser Zamenhof qui, en els primers anys de la llengua, va recomanar l'ús de h després de les lletres c, g, h, j i s per formar ĉ, ĝ, ĥ, ĵ i ŝ. Aquesta convenció (convenció H), que apareix en el Fundamento de Esperanto, va ser adoptat en el I Congrés Universal d'Esperanto a Boulogne-sur-Mer.La convenció X, amb x (cx, gx, hx, jx, sx, u), va creada posteriorment. Més adaptable que la H, evita situacions d'ambigüitat entre la h ortogràfica i la h substitutiva de diacrític. És molt usada avui, principalment en mitjans electrònics, d'ençà la popularització d'internet.

Al setembre del 2006, la secció de pronúncia de l'Acadèmia d'Esperanto va proposar una resolució sobre l'ús de...