Estoicisme i seneca

Solo disponible en BuenasTareas
  • Páginas : 9 (2121 palabras )
  • Descarga(s) : 0
  • Publicado : 17 de marzo de 2011
Leer documento completo
Vista previa del texto
ESTOÏCISME
Corrent filosòfic del període hel·lenístic el nom del qual prové del lloc en què el seu fundador (Zenó de Cítion, 333-263 a.C.) va ubicar la seu de l’escola, que estava situada en un pòrtic o stoa (stoá poikile, «pòrtic pintat»).
Des de Zenó de Cítion i, especialment, des de Crisip (el sistematitzador de la stoa antiga), els estoics dividien la filosofia en tres parts:
1.lògica,
2. física i
3. ètica.
1) La lògica, entesa inicialment com a ciència dels discursos (de fet Zenó va ser el primer que va utilitzar el terme «lògica» per referir-se a l’estudi del pensament discursiu), es dividia en retòrica i dialèctica. Al seu torn, aquesta incloïa la lògica formal, la lògica material o teoria del coneixement, la gramàtica (introduïda per Crisip) i la semiòtica. Laretòrica, en canvi, estudia el discurs continu.

La lògica formal estoica ha començat a ser valorada a partir del segle XX ja que, enfront de la lògica de termes aristotèlica, es tracta d’una lògica de les proposicions i esbossa una important teoria semiòtica en dividir el signe entre significant i significat. L’anàlisi lògica descansa en una concepció de la veritat entesa a partir de la nocióde representació catalèptica: comprensió conceptual (prolepsi) de la sensació que implica un judici que, si és evident i no és contradictori, és considerat vertader. La sensació envia els seus senyals a la ment, la qual forma una representació mental o fantasia dels objectes, que poden ser jutjats i acceptats per l’enteniment en el moment de la katálepsis. La imatge reconeguda és la (fantasiacatalèptica). Això va conduir a una elaborada teoria sobre l’evidència, desenvolupada especialment per Crisip.
Directament unit a la seva teoria sobre el criteri de veritat es desenvolupa l’estudi de les proposicions i els raonaments, fundat sobre la noció de lektón: en tota proposició poden distingir-se tres aspectes: el significant o la paraula; la cosa significada i un tercer element: elsignificat. Mentre les paraules i les coses són materials, el significat és immaterial i actua d’enllaç entre elles. Només el significat pot ser vertader o fals, originant les proposicions o unitats lògiques elementals, les possibles connexions de les quals establien les condicions formals de veritat; lògica, l’estudi de les quals va conduir a la formulació dels anapodíctics o esquemes formalsindemostrables d’inferència. A més a més, van estendre l’anàlisi lògica als raonaments hipotètics i als disjuntius. D’aquesta manera, van crear les bases de la lògica entesa com a estudi regulatiu de les formes de raonament, a diferència de la lògica d’Aristòtil, per a qui la lògica tendeix més aviat a ser entesa com a manifestació dels modes de ser l’ésser de quelcom.
La seva teoria del coneixement ésempirista i naturalista. Segons els estoics, el coneixement s’origina a partir de les impressions rebudes pels sentits, de manera que les sensacions són la font i origen de tot procés cognoscitiu. De manera semblant a com els objectes deixen les seves empremtes a les pastilles de cera, així també ha d’entendre’s la ment humana, en la que res hi ha escrit abans de les primeres sensacions comunicadespels sentits
2) En física van desenvolupar una teoria corporeista o pansomatista (l’únic incorpori és el buit que envolta al món, el lloc, el temps i els significats) i panteista d’influència heraclitiana, encara que amb molts elements pitagòrics, platònics i aristotèlics. Tots els cossos (inclosos el logos i l’ànima, que també són de tipus corporal) estan fets de dos principis inseparables: unpassiu: la matèria, i un altre actiu: el foc ,raó o pneuma. Aquesta distinció entre matèria passiva i actiu és la que està en la base de les posteriors concepcions més espiritualistes, ja que el terme pneuma significa alè, que en llatí és spiritus i va passar a designar la noció de esperit. Per a ells la matèria és merament inert, distinta, doncs, a la qualificació o determinació de L’aristotèlica...
tracking img