Estètica.aumont

C.1: Poètica i poiètica. La mà i la intenció
Una visita al museu imaginari de les arts primitives:
L’estètica coma teoria de la recepció: com que tracta de la reflexió de la sensació, que és la pràctica del judici del gust, sempre hi ha en joc el subjecte que rep quelcom i l’aprecia com a causa d’interès i emoció. Davant la màsrcara africana, però, aquest subjecte rep quelcom que no ha sigutfabricat per a ell, sinó fabricat amb altres fins i usos i que avui està al museu per solidificació d’una concepció moderna de l’art. La màscara té una finalitat religiosa, és la presència visible i tangible d’un invisible i inmaterial (de fet, hi ha relació entre les paraules imatge i màgia). La màscara té un aspecte regular, una de les característiques que caracteritza els objectes fabricats perl’home que pot pertànyer a 2 règims: el cristal·lí o l’orgànic, l’abstracte o l’imitatiu-empàtic. Gombrich dirà que a la majoria de produccions artístiques hi regna un desig d’ordre, un sentit innat de les disposicions regulars. L’home introdueix ordre en el seu medi a través de la simetria, la repetició i el centrat.
La màscara té 3 qualitats: potència d’expressió pel seu lloc sobrenatural;perfecció de les disposicions i semblança i mimesis: se la pot considerar sucedània del rostre però mai coincidirà amb ell, és una relació doble i contradictòria de simbolització (està a l’arrel de les produccions d’art).
L’obra d’art neix d’aquesta conjunció de necessitats humanes: donar existència material a forces invisibles, organitzar el medi d’acord amb un ordre regular i reproduir de maneraobjectivada l’experiència dels sentits. 3 dimensions constitutives de l’activitat artística. L’art ha sigut diferent en èpoques diferents però l’obra d’art sempre ha sigut el resultat d’una activitat de fabricació deliberada. L’obra d’art és ‘feta’, és la culmunació i l’emprenta d’una intenció, una intel·ligència i també d’un saber fer i del domini de certes eines o sigui que requereix que s’hagitingut una idea i que un cos hagi actuat per fer-la real.
3 visions del fer:
A la República platònica es confunien l’artesà i l’artista perquè no distingia les coses útils de les boniques. Pels medievals l’artista era l’orfebre, el copista o el pintor. Amb el desenvolupament de les societats mercantils, el treball va esdevenir quelcom dotat de valor per ell mateix, com una mercaderia, i el dineren fixava i quantificava el valor. Tota la història de l’art i de la filosofia de l’art ens ha habituat a pensar que una obra val pel que significa, pel que expressa, per la quantitat d’emoció que provoca en nosaltres o pels pensaments que produeix, mai pel luxe del seu aspecte, per la riquesa del seu material ni pel treball de la seu autor. Tot i això, l’apreciació de l’objecte d’art com producciódifícil d’un treball humà especialitzat mai ha desaparegut del tot:mai hem deixat del tot la idea d’una diferenciació de les obres segons si la fabricació ha necessitat més o menys habilitat i paciència. Al s.XX s’han nivellat les jerarquies i hem d’aprendre a estimar de manera diferent lo primorosament acabat i lo merament esboçat. Però no sempre és així, en algunes èpoques ‘l’acabat’ era elvalor propi de l’activitat artística, però, com sabem que una obra està acabada? Hi ha un altre factor de l’habilitat tècnica i del saber fer pràctic de l’artista que ha sigut reinvindicat com un factor distintiu: l’artista és el que sap fer certes coses que el comú dels mortals no sap fer; aquesta capacitat deriva de dominis més o menys misteriosos, de lo inexplicable. Al Renaixement lesobservacions tècniques, les habilitats pràctiques i els secrets de fabricació formaven part d’un saber especialitzat que no es transmetia al públic. Actualment, l’aparició de les arts amb ajuda d’instruments (fotografia, cinema...) ha fet que l’artista estigui més aliviat pel saber fer manual que és mínim, però, alhora, la informàtica ha portat nous sabers tècnics complexos i propis d’especialistes (per...