Filo

EL RACIONALISME: DESCARTES

EL RACIONALISME
Expressa una actitud que dóna a la raó humana un relleu tal que esdevé el principi i fonament del pensament i de tota activitat humana. El Racionalisme, enfront l’Empirisme, sosté que la font i l’origen del coneixement és la raó, que els coneixements vàlids i veritables procedeixen de la raó i no dels sentits. El model racionalista del saber és elsistema deductiu de la matemàtica. La característica bàsica del racionalisme és l’innatisme: hi ha idees i principis que són independents de l’experiència i constitueixen l’essència de la raó.
RENÉ DESCARTES.
Va conèixer la filosofia escolàstica i més tar va tenir la intuïció d’una ciència universal fonament de tota la ciència, que anomena filosofia. Va editar Diòptrica, el Meteors i la Geometria,amb un pròleg, el Discurs del Mètode. També escriu Meditacions metafísiques, obra a la qual els autors de l’època li plantegen un seguit d’objeccions i ell les publica, donant resposta, juntament amb les Meditacions.
EL MÈTODE
La filosofia hauria de ser un saber universal, però actualment és una infinitat d’opinions que es contradiuen ja que lo manca un mètode.
El mètode, té dues parts: unade crítica (negativa) i l’altra de positiva. La primera és una anàlisis de la insuficiència del saber tradicional humanístico-literari i la lògica. La part positiva explicita els procediments d’actuació en la recerca del coneixement, que es tracta de les regles del mètode:
* Evidència (no acceptar cap cosa que no conegués amb evidència)
* L’anàlisi ( dividir cadascuna de les dificultats)* La síntesi (ordenar els més pensament de més simple a compostos)
* L’enumeració o inducció (enumerar pel tal de no ometre res)

EL DUBTE METÒDIC
L’aplicació del mètode és la recerca de l’evidencia del coneixement. El dubte cartesià és metòdic i no escèptic, està convençut de la possibilitat de la raó humana d’arribar al coneixement. Per tant, es tracta de posar entre parèntesis elsconeixements rebuts a fi de trobar-los una base que els faci evidents. Podem dubtar:
* De les dades dels sentits: de vegades ens enganyes, i tot i que, és improbable que ens enganyin sempre, no és una certesa. En conseqüència en podem dubtar.
* De l’existència del món d’objectes externs a nosaltres. En somnis, les coses se’ns presentem amb una gran vivacitat, com si estiguéssim en estat devigília (desperts). I en despertar, ens adonem que era només un somni. Potser que ara quan creiem que estem desperts, en realitat es un somni i no ens adonem de l’error fins que despertem. Evidentment que quan despertem sabem que tot plegat era un somni, però en aquest moment no sabem si estem somiant o desperts.
Així dons la sensibilitat sembla que no és fiable coma font del coneixement. Però hiha veritats independents de la sensibilitat, l’enteniment, però també ho posem en dubte.
* Les matemàtiques: més d’una vegada ens equivoquem, no serà que l’enteniment humà és tal que quan creu arribar a la veritat, s’erra, i al revés? És la hipòtesi del geni maligne. Suposem que hi ha un cert geni maligne que ha fet ús de tota las eva destresa per tal d’enganyar-me.
Hem arribar al límit deldubte. Semblem abocats a l’escepticisme, però quan toquem el límit en topem amb la primera veritat indubtable, el principi de la filosofia, el cogito.
EL “JO PENSO” (COGITO)
Jo soc alguna cosa. Sembla que puc dubtar de tot, excepte del fet de ser algú que dubta. El mateix dubte em mostra el meu ésser. Però l’existència del “jo” no es dedueix de l’acció de pensar. Es tracte més be d’un únic acted’autoconsciència en què el jo se’ns mostra com a pensant i existent, el jo és intuït coma existència pensant de manera totalment evident, sense possibilitat de dubte. Per tant, és una idea que se’ns presenta a la raó de forma evident. És una idea clara i distinta, el “cogito”.
Així Descartes, obté, junt amb la primera veritat, el criteri de veritat i certesa (l’autoevidència). El criteri per...