Filosofiaa

RESUM SÒCRATES

1. Cal reformar el jovent per fer-ne bons ciutadans (per això l'acusaran de corrompre els joves).

2. Per aconseguir-ho cal una tècnica (el diàleg orientat a la recerca del Bé) i un mestre que els orienti.

3. El punt de partença de la filosofia és la introspecció (mirada interior, descobreixo el Bé quan m'analitzo interiorment).

4. El mètode és la maièuticaque em fa descobrir la raó i la seva força.

5. En la raó trobem conceptes clars, definidors de les essències de tot.

6. Els conceptes de la virtut són innats, tots els portem a dins i per això tendim necessàriament a complir-los quan els coneixem [de la mateixa manera que quan estic enamorat no puc deixar d'estar amb la persona que estimo, també quan conec el Bé no puc deixar de fer-lo:filo-sofia, amor a la saviesa].

CONCEPTES BÀSICS DEL PENSAMENT SOCRÀTIC.
Quan es parla de "mètode" en Sòcrates, cal fer un esment previ a la diferència entre allò que avui considerem "mètode" i el que podia ser en l’època grega. Per a nosaltres el mètode és l’instrument del coneixement científic. Consisteix en una certa forma de domini tècnic sobre les coses. És -com en Descartes-l’instrument del coneixement de la veritat. En canvi quan es parla de Sòcrates, el concepte que hi ha al darrera és diferent: no es tracta de "dominar" les coses sinó de d’automillorar-se. És un coneixement obert (dialogat) i una auto-transformació: es pretén arribar a la comprensió: conèixer-se un mateix.
Sòcrates insisteix en la necessitat de desemmascarar el fals saber per arribar a la veritat.
El mètodede investigació que Sòcrates usa quan enraona amb els ciutadans per les places i els carrers d'Atenes es pot dividir en dues parts:

maièutica i ironia.
1. La ironia és el moment destructiu, negatiu i crític, es tracta de refutar els errors i el fals saber del coneixement vulgar i sofístic. La ironia pretén posar en contradicció a l'interlocutor: demostrar-li que defensa coses absurdes perobligar-lo a que negui el que abans havia afirmat. La ironia és com una mena d’espurna que encén la conversa.
2. La maièutica: La dialèctica és constructiva. És l'art de portar a l'interlocutor les idees que es troben al fons mateix de tota persona; les que tots tenim sense saber-ho (el que sabem, però no sabem que sabem). Tot home és bo i just per naturalesa. La funció del filòsof és aconseguir através del diàleg que aquesta bondat originària pugui ser posada al descobert. La veritat la portem tots a dins de l'ànima, però cal un esforç per treure-la a la llum, per descobrir-la i per fer el pas de les opinions vulgars a la ciència.

L'intel.lectualisme moral: és la conseqüència de la maièutica. Tot home bo és savi. Si un home coneix el Bé, no pot deixar de fer-lo, perquè la força del Béés insuperable. Tot home porta a dins els valors ètics. Per això estrictament parlant ningú no pot ensenyar filosofia: el que es pot fer és ajudar a treure el que cadascú porta a dins; ajudar a què l'home segueixi el consell dèlfic: coneix-te a tu mateix i arriba a ser allò que ets.
La docta ignorància: És l'estratègia socràtica de coneixement. Sempre apareix com un savi ignorant (aeion) quemodestament fa preguntes als falsos savis (àladson), als suposats líders de la ciutat que creuen saber però en realitat ignoren el més important. La frase que resumeix la docta ignorància és: només sé que no sé res. Els falsos savis creuen que coneixent la seva tècnica o el seu ofici ja n'hi ha prou; són falsos savis perquè confonen el coneixement tècnic (saber coses) amb el coneixement seriós i enprofunditat sobre l'home (que és l'únic saber que ens fa dignes de ser ciutadans). El més important no és el saber tècnic sinó el saber ètic que els àladson ignoren.
La dialèctica socràtica: És l'art del diàleg. En el diàleg aprens dels que saben, a condició de ser prou obert, gens dogmàtic. En certa manera es tracta de repetir la conversa que quotidianament tothom té a l'àgora, però d'una...