Historia de la música occidental s. xx-xxi

Apunts complementaris història del s. XX – XXI

El romanticisme programàtic
Hèctor Berlioz (1803-1869)
Una concepció diferent a la de Schubert consistia en tornar a concebre la simfonia com a obra programàtica i permetre que assumís una forma no convencional per adequar-se a un programa. Seguint l’exemple de Beethoven amb les seves Simfonies Cinquena i Sexta, Hèctor Berlioz configura les sevessimfonies entorn a una sèrie d’emocions que explicaven una història.
A la Symphonie fantastique (Simfonia fantàstica), escrita el 1830, mentre era estudiant al Conservatori, el compositor va posar de manifest les passions desencadenades pels seus pensaments i fantasies sobre una dona de la qual esperava aconseguir el seu amor. Basà aquesta història en el seu propi encaprixament de l’actriu anglesaHarriet Smithson. Beethoven havia sotmès el tema principal de les seves Simfonies Tercera i Cinquena a una sèrie d’emocionants aventures. Berlioz seguí aquest precedent en la seva tècnica de la idée fixe (idea fixa), una melodia usada en cada moviment per representar la imatge obsessiva de l’heroi estimat, transformada per adequar-se a l’estat d’ànim i a la situació a cada moment de la narració.Aquesta melodia, s’introdueix com a tema principal del moviment inicial. Enlloc d’un breu motiu que invita al desenvolupament, com en les simfonies de Beethoven, el tema de Berlioz posseeix la llarga melodia d’una ària operística que pot perllongar-se ornamentant-se, però que es resisteix a la fragmentació.
Per assegurar-se de què els oients comprenguin els sentiments i experiències que inspiren lasimfonia, Berlioz la subtitulà <Episodi en la vida d’un artista> i li subministrà un programa autobiogràfic. L’obra es per això un drama musical amb paraules que no es diuen ni es canten, sinó que es llegeixen en veu baixa; Berlioz volia que els oients miressin el programa <d’igual manera que les paraules emeses en una òpera, a manera d’introducció als números musicals i descrivint lasituació que evoca l’estat anímic particular i el caràcter expressiu de cada un dels números>. Les situacions es representen en la prosa apassionada d’un artista jove i sensible. Les influències literàries del programa inclouen el Fausto de Goethe i les Confesiones de un ingles comedor de opio, de Thomas de Quincey. Les influències musicals, ames de Beethoven, procedeixen del teatre operístic:Gluck, Spotini, Rossini i Meyerbeer.

Biografia
Hèctor Berlioz composà mes d’una dotzena d’obres que han obtingut l’estatus de clàssics de la musica i va escriure la <bíblia> de l’orquestració del s. XIX, tocava la flauta i la guitarra, però mai va aprendre a tocar el piano. Nascut al sud-est de França, experimentà una enorme fascinació per la musica, es va ensenyar a si mateix harmonia apartir de llibres de text i comença a compondre a l’adolescència. El seu pare l’envià a l’Escola de Medicina de Paris, però Berlioz freqüentava l’òpera, estudiava composició al Conservatori i finalment abandonà la medicina per la carrera de compositor.
Després de diversos assajos, Berlioz guanya el Premi de Roma el 1830, premi de composició atorgat a un estipendi per costejar l’allotjament i eltreball a Roma. Aleshores, ja s’havia sentit fascinat per les simfonies de Beethoven, les obres de Shakespeare i l’actriu irlandesa Harriet Smithson, a qui havia vist actuar com a Ofelia en Hamlet. La seva obsessió per ella l’inspirà la Simfonia fantàstica, i l’intent d’expressar els seus sentiments en el context d’una simfonia beethoveniana. 1830 l’estrena l’establí a Berlioz com a líder de l’alaradical dels compositors francesos.
Smithson va esquivar Berlioz per dos bones raons: mai l’havia vist i tot el que coneixia d’ell eren les boges cartes d’amor que ell l’hi havia enviat. Berlioz es va comprometre amb la professora de piano de dinou anys Camille Marie Moke, però a penes començada la seva exigida residència a Roma, ella li donà les espatlles i es casà amb el fabricant de pianos...