Hume

Aquest cèlebre fragment pertany a l’obra la Investigació sobre el coneixement humà de David Hume, ens fa referència a l’escepticisme mitigat , com a condició humana respecte a la possibilitat de coneixement.
Per a Hume l’experiència sensible es la base on s’origina tot coneixement, a través de les percepcions, que donen lloc a les impressions i les idees, aquestes ultimes son copies d’anteriorsimpressions. A partir d’aquí distingeix dos tipus de coneixement els coneixements de fets (mon empíric) i els coneixements de relació d’idees.

A partir d’aquest plantejament l’autor vol examinar els fonaments del nostre coneixement i la possibilitat d’aquest. David Hume es considera el màxim exponent d’aquest tipus de escepticisme moderat, ja que nega la possibilitat de obtenir coneixementuniversal i necessari de les cuestions de fet. El seu escepticisme mitigat esta limitat, ja que la raó depèn de la informació de l’experiència.
Els coneixements de fets son els que obtenim per l’observació i la percepció del món empíric i normalment contenen inferències causals, els coneixement de relació d’idees son aquells formalment lògics que s’obtenen gràcies al raonament.

En aquestfragment l’autor es basa d’aquests principis per refutar el coneixement de la filosofia tradicional, tant la teologia com la metafísica titllant de sofisteria i il·lusió. La reflexió de l’autor es que a partir d’un anàlisis del nostre llenguatge i dels nostres conceptes, la relació necessària entre causa i efecte es un vincle deductiu i conceptual ja que l’experiència no permet inferència alguna depronosticar futures accions, no hi ha una relació necessària entre causa y efecte ni cap força o poder en la causa que produeix l’efecte.
L’autor fa una critica a la causalitat, ja que segons ell no podem dir amb cap justificació de una relació causa-efecte es que son dos circumstancies que es toquen en el temps i en l’espai.

Hume utilitza un recurs metodològic per l’analisis de termes de lafilosofia tradicional, com per exemple el de causa.

L’autor escocès viu en el moment de la il·lustració, descendent de l’empirisme britànic de Locke i Berkeley i es influït per la teoria de les idees de plató, i per l’escepticisme mitigat introduït per l’acadèmia platònica en contra del dogmatisme, per això utilitza el terme sofista.

La importància d’aquest autor radica, en el transcurs de laHistòria de la filosofia posterior a ell, on deixarà un clar ressò per arribar a buscar la possibilitat d’un coneixement objectiu. I més tard Kant s’en sentirà deutor, per arribar a la actitud critica per determinar els límits en el que es possible a la raó humana obtenir resultats objectius. Hume el va despertar del somni dogmàtic.

Comentari de text de Hume
Si procedíssim a revisar lesbiblioteques convençuts d’aquests principis, quins estralls no faríem! Si agafem qualsevol volum de teologia o de metafísica escolàstica, per exemple, preguntem: conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. Conté algun raonament experimental sobre qüestions de fet o existència? No. Llenci's llavors a les flames, perquè no pot contenir més que sofisteria i il·lusió.Investigació sobre el coneixement humà, Secció XII (Alianza, Madrid 1994, 8a ed., p. 192).
 
Aquest cèlebre fragment pertany a l’obra “ Investigacion sobre el entendimiento humano” de David Hume on fa referència a l’escepticisme mitigat com la condició humana respecte a la possibilitat del coneixement.
L’autor fa una distinció entre coneixements de fet del món empíric i coneixement de relaciód’idees que son proposicions lògiques o matemàtiques.
A partir d’aquests principis l’autor examina els fonaments del nostre coneixement i la pròpia possibilitat d’aquest, i nega la possibilitat d’obtenir coneixement universal i necessari de les cuestions de fet ja que contenen inferències causals, es a dir, no hi ha connexió necessària entre una causa i el seu efecte, sinó que l’hàbit de que això...