kuhkh

LOCKE: UNA INTRODUCCIÓ A LA SEVA TORIA DEL CONEIXEMENT
Ramon ALCOBERRO
BIOGRAFIA
John Locke era metge i va viure entre 1632 i 1704, un període que des del punt de
vista intel·lectual i polític és d’una gran agitació a Anglaterra i arreu d’Europa.
Locke va estar al centre mateix d’aquests canvis, especialment a partir dels
quaranta anys, quan abandonà Òxford per vincular-se a la casa deLord Ashley
Cooper, futur comte de Shaftesbury, fundador del partir liberal [whig]. Va ser amic
del físic Robert Boyle (1627-1691), del gran metge Thomas Sydenham (amb qui
col·laborà) i d’Isaac Newton. Va tenir breument, fins i tot, responsabilitats
ministerials quan Shaftesbury arribà al poder sota el regnat de Carles II
d’Anglaterra, però això no fou obstacle per publicar escrits hostils ala vegada a
Carles i al seu germà Jaume II, contra els quals conspirà.
Viatjà a França tres vegades durant la dècada de 1670 (1672, 1675 i 1679 – quan
va estar quasi un any a Montpeller, ciutat famosa per la seva facultat de medicina –
cosa que li permeté conèixer un gran nombre de savis i filòsofs i finalment, l’any
1683 després que els instigadors del complot dit de Rye House intentarensense
èxit assassinar Carles i Jaume, es va veure obligat a exiliar-se a Holanda, on va
escriure tres textos majors: la CARTA SOBRE LA TOLERÀNCIA (sobre la tolerància
religiosa), els DOS TRACTATS SOBRE EL GOVERN CIVIL (sobre la constitucionalitat
dels governs) i, especialment, la seva obra més important: ASSAIG SOBRE
L’ENTENIMENT HUMÀ sobre els fonaments filosòfics del coneixement.
L’hivern de1670-1671 marcà un punt d’inflexió en la vida i en el pensament de
Locke: arribà a la conclusió segons testimonia, J. Tyrrell, un contemporani seu, que
«els principis de la moral i de la religió revelada» no podien ser establerts
sòlidament si prèviament no s’havia «examinat la nostra capacitat de veure quins
objectes són al nostre abast o per sobre de la nostra comprensió». Intentarexplicar
‘com coneixem’ (val a dir, el problema de la capacitat humana de coneixement) és
una de les preocupacions centrals de l’empirisme.
Retornat a Anglaterra després de la destitució de Jaume II, amb la ‘Gloriosa
Revolució’ de 1688 que significà el triomf de la monarquia constitucional, Locke
continuà escrivint fins a la seva mort sobre temes de filosofia i religió, sense que
aquests dos temesesgotessin la seva formidable capacitat de reflexió. Donà, per
exemple, consells econòmics als membres del govern britànic i fou secretari de
l’oficina de comerç i colònies entre 1696 i 1700.
A QUI S’ENFRONTA LOCKE? CONTRA ARISTOTÈLICS I RACIONALISTES
Locke deia que la seva era una «paupertina philosophia», una filosofia pobreta, més
centrada a desfer els embolics provocats per la teoria deles idees innates que no
pas a explicar definitivament com és el coneixement humà. Però la seva obra
inaugura una nova manera de pensar: l’empirisme.
Podem definir l’empirisme com l’afirmació que si bé no podem conèixer la realitat
en ella mateixa, sinó només a través de les nostres idees, la ment necessita
l’experiència per elaborar-les. Locke, com veurem més endavant, substitueix lametafísica de la substància i la tesi de les idees innates per una explicació
psicologista de l’origen de les idees.
Locke obre dos fronts de debat en teoria del coneixement: s’oposa simultàniament
a l’escolàstica, aristotèlica i medieval, i al racionalisme cartesià.
1.- Pel que fa a l’escolàstica de base aristotèlica, que proposava una
teoria del coneixement basada en l’analogia, ell presentauna alternativa
basada en la crítica a la noció de substància. La substància —un
concepte elaborat per l’aristotelisme i que Descartes va assumir—,
segons Locke no és res més que el suposat (però desconegut) suport [el
que està per sota –sub/estare] de les qualitats que són el que realment
existeix. En la teoria del coneixement aquest primer qüestionament de
la substància obre el pensament...