la can improvisada avui

La cançó improvisada avui

Josep Vicent Frechina


La cançó amb text improvisat és una expressió cultural que trobem difosa ben bé arreu del planeta i que ha aconseguit reinventar-se —recolzada en la seua importantíssima força lúdica i comunicativa— quan semblava que la solsida de la societat tradicional de la qual formava part, anava a condemnar-la al museu de les antigalles folklòriques.Aquesta reinvenció s’ha superposat en el temps amb les darreres romanalles de la pràctica tradicional, la qual cosa ha generat dinàmiques molt interessants —ocasionalment amb formes conflictives— en els punts de convergència entre tradició i modernitat.
El fenomen s’ha donat a tot arreu de forma simultània esperonat, d’una banda, pels processos de reacció a les forces homogeneïtzadores de laglobalització i, d’altra, per empentes de simpatia entre territoris veïns —geogràficament o culturalment. Per entendre’l, convé analitzar amb detall com com es desenvolupa allò que anomenem “música tradicional” en la societat contemporània. Una anàlisi que ens permet constatar l’existència de quatre fronts més o menys interconnectats: el de les pràctiques tradicionals residuals que han sobreviscut alsembats modernitzadors i que no han passat per un procés de recuperació; el folklòric, que pretén escenificar la tradició, convertint en espectacle un estereotip construït sobre l'anacronia i el sincretisme —es barregen elements d’èpoques molt diferents amb voluntat didàctica, esteticista o de producció de patrimoni i identitat—; el d'allò que a casa nostra darrerament s'ha anomenat folk i que intervésobre repertoris procedents de la transmissió oral amb voluntat modernitzadora manifestada en l'ús d'alguns codis expressius de les músiques de consum contemporànies; i, finalment, un darrer front, incipient però ja bastant difós, que reprén algunes pràctiques tradicionals en contextos moderns i amb funcionalitats renovades.
La revifalla de la cançó improvisada pertanyeria a aquest darrer front,amb connexions de desigual intensitat amb el primer, en funció de les dinàmiques pròpies de cada territori: per als seus nous usuaris, la cançó improvisada no és un element cultural procedent d’un passat transcendit que cal reproduir-lo puntualment per a ser mostrat en públic —com ocorreria en un espectacle folkòric—, ni tampoc modernitzar-lo i adaptar-lo a les noves sensibilitats estètiques —comveuríem en un concert de música folk. La cançó improvisada es percep com un instrument de comunicació vigent, vàlid i valuós, que es recicla del passat per protagonitzar nous rituals amb noves funcions i atorgar un rol notablement diferent als improvisadors.
Efectivament, a la societat tradicional la cançó improvisada posseïa unes funcionalitats que li atorgaven un paper important en l’engranatgesocial: entretenia, educava, transmetia els valors col·lectius, censurava els comportaments que podien posar en crisi la comunitat i, quan convenia, exercia el paper de vàlvula d’escapament per qüestionar les jerarquies i creences vigents. En una societat on la majoria de la població només tenia accés a la informació i la cultura per la via de l’oralitat, l’improvisador assumia un poderconsiderable ja que s’erigia en portaveu col·lectiu: podia adular o atacar, donar veracitat a rumors o destapar secrets, reivindicar drets o denunciar injustícies, valorar esdeveniments o magnificar anècdotes, etc. L’estranyament que produïen les formes cantades i la legitimat amb què l’abillava el marc ritual li atorgava una llibertat d’expressió insòlita i dotava la seua veu d’un alt grau decredibilitat.
La cançó improvisada moderna, òbviament, no comparteix amb la pràctica tradicional cap d’aquestes funcionalitats, si n’exceptuem la lúdica i l’expressiva. L’improvisador ja no és portaveu de cap grup humà, sinó que s’expressa des de la seua individualitat i és, justament, aquesta individualitat, un dels seus principals actius artístics. Per contra, la cançó improvisada ha assumit altres...