La Força De Les Paraules

La força de les paraules

Aquella vesprada de maig com cada dia Vicent tornava a casa després d’eixir d’escola. Anava pensant en els deures, especialment en un poema de temàtica lliure que havia d’escriure per a despús demà. Encara recordava les burles dels seus companys de classe quan va llegir la seua darrera redacció, i és que això d’escriure no se li donava massa bé.
Mentre caminavapels carrers de Vilamajor va recordar que el seu avi, de jove, havia escrit molts poemes, així que directament se’n va anar a vore’l per a demanar-li consell. El seu avi Antoni vivia sol, ja feia dos anys que s’havia quedat vidu i es va alegrar molt de rebre la visita del seu net. Vicent l’admirava molt, quan el mirava sempre pensava en la saviesa que s’amagava darrere de la seua mirada alhoraenvellida i viva.
Mentre berenaven una bona ensaimada Vicent li va explicar que havia d’escriure un poema:
* “Iaio, a l’escola tinc fama de desmanyotat amb les redaccions, i ara m’agradaria deixar a tots bocabadats amb un poema, però no sé per on començar. Quin títol li podria posar?”

El iaio Antoni després de tancar els ulls li va suggerir unes paraules: ombra de veritat.
* “Ombra deveritat?, sona molt bé. Però de què aniria el poema?” Li preguntà Vicent.

En eixe moment va sonar el telèfon. Els amics d’Antoni l’esperaven per a la partida diària de dominó en el bar, així que Vicent se’n va tornar encara més cavil.lós a casa. Què podria escriure al poema amb un títol tan interessant? Segur que no se li ocorreria res i li tocaria tornar a casa del seu iaio al dia següent. Laparaula ombra només li suggeria foscor i coses tenebroses i no volia escriure un conte de por, havia d’escriure un bonic poema.

En arribar a casa, sa mare ja li havia posat el berenar. Li explicà que havia menjat amb el iaio Antoni, però quan va veure el seu entrepà preferit no va resistir la temptació de pegar-li un parell de mossos:
* “Què fas ara? No has berenat ja? Després no soparàs.”Deia sa mare amb un lleuger somriure.

A la seua habitació Vicent va acabar els deures pendents per al dia següent i començà amb la redacció del poema. Va obrir la llibreta de Llengua per una pàgina arreu, era una llibreta noveta, acabada d’estrenar, i va escriure el títol ben gran i amb majúscules: OMBRA DE VERITAT. Però ara venia el millor, per més que s’espremia el cervell no hi havia manerade trobar inspiració per al poema, tan sols se li ocorrien coses tenebroses, de relat de terror. I és que sa mare ja li ho havia dit: - “Mires massa la tele. Eixes sèries de vampirs no són bones per als xiquets de 8 anys. Te tornaran boig!!”.
Una bona estona desprès, Vicent estava dormint amb el cap recolzat a la llibreta mentre sa mare cridava:
* “La taula està parada. A sopar!” I encara nohavia escrit ni una sola línia. Només el títol omplia un poc la fulla. Per la nit havia d’estudiar un poc per a l’examen de Geografia de demà. El iaio Antoni segur que l’ajudaria amb el poema, i a més el convidaria a berenar una altra ensaïmada ben bona.

Quan va sonar el despertador, Vicent se refregava els ulls intentant llevar-se les lleganyes. Amb la soneguera habitual es va arrimar a lafinestra i va apartar les cortines:
* “Quin dia més lleig. Hauré d’agafar el paraigües” Pensà Vicent. I és que eixe dia no es veia el sol. L’ambient era boirós i tèrbol, un poc estrany, però hi havia que anar a escola, així que abans de desdejunar es va preparar la motxilla. Agafà les llibretes i llibres i quan anava a tancar la llibreta del poema es va quedar pensant a quina pàgina havia posatel títol. Les va passar quasi totes una a una i no va trobar res escrit. Però donava igual, ja ho miraria bé a classe. Ara tenia que buscar les seues espardenyes preferides, ja feia dies que no les veia i volia posar-se-les. Mentre desdejunava, Vicent li va preguntar a sa mare per elles. Segur que les hauria agafat per a llavar-les i arreglar-les amb uns pocs cositons. Sa mare li contestà sense...