La Poesia Valenciana De La Restauraci

La poesia valenciana de la Restauració (1874-1902)



El propòsit d’aquest treball no és altre que el d’atraure l’atenció sobre un període de la poesia valenciana l’examen del qual ha estat fins ara generalment desatés, i que ha rebut en tot cas un tractament superficial, llastat per imprecisions i prejudicis que és urgent superar com a pas previ per a una aproximació esclaridora.1
     S’havingut mantenint durant molts anys, en efecte, l’opinió que en tot el darrer quart del segle XIX la poesia valenciana no va fer més que prolongar el pairalisme idíl·lic i l’historicisme enyoradís a la manera de Llorente, i encara degradats per la inèpcia general de tots els seus epígons, entre els quals hom sol comptar també Constantí Llombart i tots els altres escriptors republicans, que, malgratles diferències socials i ideològiques que els separaven del gran patriarca, no haurien sabut esquivar-ne el magisteri estètic.2  Així, en explicar la Renaixença literària valenciana, Teodor Llorente no sols n’ha estat considerat com la figura més rellevant, tant pels seus assoliments poètics com per la seua enorme influència en tota l’extensió del moviment, sinó que s’ha arribat també a ferconsistir aquest, o poc menys, en la trajectòria literària i ideològica de l’autor del Llibret de versos.3  Fins i tot en estudis expressament limitats a l’època de la Restauració trobem que a penes s’hi fa referència al panorama poètic del moment, almenys en la seua vessant culta, més enllà de l’obra d’aquest autor,4  i en alguns apareix el terme «Restauració», tàcitament, com a sinònim oaproximadament correlatiu a Renaixença senyorejada per Llorente, sense més distincions.5  Aquest «monopoli llorentí, desafiador del pas del temps i de la mutació dels gustos»,6  abastaria, doncs, com a mínim, la desmesurada vigència d’aproximadament cinquanta anys, els quals es caracteritzarien així per una total absència d’evolució cap als nous plantejaments que, quan es manifestaran a primeries del nousegle, serà d’una manera sobtada i, una volta més, per una espècie d’abrupte mimetisme davant allò que s’anava esdevenint al Principat.
     Per sorprenent que puga paréixer, tractant-se d’una època excepcionalment prolífica i relativament pròxima a nosaltres, la causa d’aquesta apreciació tan rigorosament negativa de la poesia valenciana d’aquells anys no és altra que la pobresa i les limitacions deles fonts en què ha estat recolzada. Un lleuger repàs de la bibliografia emprada en les obres més recents sobre el tema ens revela que el bagatge textual directament examinat per llurs autors no va molt més enllà del següent: l’escassa mostra antològica que inclou Francisco María Tubino en la seua Historia del renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia;7  els poemesoferts per Constantí Llombart en Los Fills de la Morta-Viva8  com a exemples de la producció de cadascun dels nombrosos autors que ens hi presenta; alguns dels cinc volums de la Biblioteca Lo Rat Penat9  on van ser recollides composicions de les que havien participat als Jocs Florals; la diminuta antologia Poetes valencians contemporanis, publicada per L’Avenç el 1908...10  I poca cosa més.
     Enesguard dels materials proporcionats per aquestes fonts, la valoració global de la poesia valenciana de les darreres dècades del segle XIX no podia ser altra que la que fins ara s’ha fet; però una pacient inspecció de les principals publicacions de l’època, i sobretot una lectura atenta dels llibres de tots aquells poetes que arribaren a editar-ne algun, ens fa veure de seguida que aquellsmaterials tan sols representen una part, potser la més abundant, però no la millor, de la realitat que ens volen transmetre. Tubino, pel que sembla, dels valencians coneixia només les poesies que havien anat apareixent al Calendari Català de Pelai Briz; en l’obra de Llombart trobem una nòmina pràcticament completa dels escriptors valencians del moment, però també la mancança de qualsevol criteri en la...