La pàtria, bonaventura carles aribau.

LA PÀTRIA.

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.
 
Jo ton superbe frontconeixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
 
Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop lestorres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
 
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
lallengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
 
En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyorpregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
 
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes lesvirtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Localització:
Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) i va néixer a Barcelona. Va ser escriptor, economista, polític i també va estudiar retòrica i poètica. El 1815 fundà, juntament aI. Santpons, Ramon Muns, Miquel Anton Martí, entre d’altres, la Sociedad Filosòfica i, dos anys després, va publicar el seu primer, i únic, llibre de poemes “Ensayos poéticos.”
També va ser periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de temes econòmics.
Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà elsestudis per a dedicar-se a treballar en el comerç. Va col·laborar en la revolució liberal, durant el trienni constitucional ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es va concentrar en la literatura i el periodisme i fou un dels fundadors de “El Europeo.”
Va divulgar les idees estètiques de Friedrich von Schiller, propulsà la fundació de “El Vapor” i, sobretot, va escriure unpoema, “La Pàtria” (1833)
Va ser considerat com l’iniciador del Romanticisme català i del fenomen de “La Renaixença”.

Introducció:

Aquest poema va ser, és més conegut per “Oda a la pàtria”
Està dividit en sis estrofes de vuit versos, de versos alexandrins, presenta una cesura de 6+6 i els dos hemistiquis son masculins d’art major (versos nobles) i presenta una rima consonant, amb un ritmeconstant.
ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, amb una estructura creuada.

Va ser escrit per a felicitar al banquer Gaspar de Remisa. Va ser publicat l’any 1833 en el diari “El Vapor”.
El tema del poema és un cant d’enyorança de Catalunya i d’exaltació de la llengua.
* Les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra.
* Les tres següents octaves...