La Rusia

La Rusia de los Zares

L'absolutisme a Rússia va ser incomparablement major que en altres Estats europeus. La història de Rússia en el segle XIX va ser en gran manera la història dels seus tsars.
Alejandro I (1801-1825) , el vencedor de Napoleó, va iniciar el seu regnat amb reformes liberalitzadores de les lleis i de l'administració, com van ser la creació d'un consell d'Estat i d'un Parlament(Duma) , però després de les guerres napoleòniques es va inclinar per una política ultraconservadora, mantenint com a únic avanç liberal la autonomia del regne de Polònia i la seua Carta constitucional, encara que la Dieta polonesa (Parlament) va ser reunida molt poques vegades .Amb Nicolás I (1825-1855) va començar l'etapa de major expansió imperialista i de major repressió interior.La seuacorrupta administració es va iniciar amb la xafada de la revolució liberal decabrista o decembrista que en 1825 va esclatar a Sant Petersburg, de característiques semblants a què van sacsar Europa en els anys 20.Les seues ordes d'obrir foc d'artilleria contra la població civil en esta revolució van posar en relleu la crueltat que va estar present a ho vaig del seu regnat. Nicolás I exerciria una graninfluència en tota Europa, subornant o atemorint a prínceps alemanys, introduint agents secrets o intervenint directament amb el seu exèrcit, com ho va fer a l'esclafar als nacionalistes hongaresos sublevats contra l'emperador austríac.
La seua política interior es va basar a impedir la difusió de les idees de la Revolució Francesa; per a això va restablir la policia secreta, va reprimir totallibertat d'expressió i va crear camps militars de deportació a Sibèria.
El govern de Nicolás I va fracassar en la seua política econòmica, perquè es vaig endeutar progressivament, i va haver de fer front a les accions llauradores que esclataven espontàniament tots els anys a causa de la misèria i la fam.
El problema polític més delicat que va afrontar va ser el dels nacionalistes polonesos.Nicolás I no va convocar en tot el seu regnat a la Dieta polonesa, augmentant així el descontentament que, convenientment dirigit per societats secretes, va desembocar en la revolució de 1830. Esta rebel·lió va ser organitzada per l'aristocràcia i la xicoteta noblesa llauradora, i va aconseguir expulsar els russos de Varsòvia i proclamar la independència. No obstant això, al any següent va ser esclafadaper l'exèrcit tsarista, que vaig desencadenar una repressió duríssima amb centenars d'afusellats i milers d'exiliats, anul·lant a més la Constitució i el Parlament polonesos.
L'última aventura de Nicolás va ser la guerra de Crimea, encara que moriria abans de veure la seua derrota: el tsar va aprofitar un conflicte dels monjos ortodoxos en Palestina para desencadenar una ofensiva diplomàticacontra l'imperi otomà, exigint-los el dret rus a la tutela de les comunitats ortodoxes en els Balcans. Al no obtener una satisfacció plena, va ordenar a l'exèrcit que ocupara els principats turcs del Danubi, esperant la no intervenció d'Anglaterra. Esta guerra va ser per al tsar una croada en defensa de la religió, una lluita contra as idees liberals d'Occident, i, al produir-se el desembarcamentanglofrancés a Crimea, una defensa sagrada de la 'Madre Rússia
La guerra va posar de manifest les greus deficiències de l'organització social i militar de Rússia, i si la ciutat de Sebastopol va aconseguir resistir un any es va deure més a la ineptitud dels militars anglesos i francesos, que a l'eficàcia de l'exèrcit rus. Eixa seria la primera guerra moderna de trinxeres, amb baixes elevadíssimes(més de 100 mil per cada ban) , i la derrota russa va portar com a conseqüència la pèrdua d'influència en els Balcans i la neutralització del mar Negre. Rússia es va convertir en una potència de segon orde.
Alexandre II (1855-1881) , successor de Nicolás I, va iniciar una política liberalitzadora, concedint major llibertat a l'Església catòlica polonesa i a les universitats russes.Va disminuir la...