Leyenda

LA DEESSA PIRENE I LA ROCA NEGRA DE LA FOSCA
La colonització fenícia de l’Empordà portà a la nostra terra llegendes del mític heroi Hèrcules i la deessa Pirene, que els grecs i els romans es dedicaren a perpetuar. En una d’aquestes històries Hèrcules, seguint la costa espanyola, arribà a les terres dominades pel rei dels bèbrices que ocupaven la comarca empordanesa. El rei tenia una filla degran bellesa anomenada Pirene de qui es va enamorar bojament. Després de segrestar-la l’abandonà a les muntanyes on ella va morir de dolor. Per a això les muntanyes testimoni de la seva infelicitat adoptaren el seu nom.
En una altra variant més extensa el déu Atlant i Hèrcules eren enemics: eren massa forts els dos per a poder conviure. Fou llavors quan Hèrcules va conèixer la més bella deessa deles plèiades, Pirene, la filla d’Atlant de qui es va enamorar bojament. Pirene adorava el seu pare i per respecte a l’odi que ell tenia a l’heroi mític jurà que mai consentiria l’amor d’Hèrcules. Després de l’enfonsament de l’Atlàntida, Pirene va aconseguir escapar de la catàstrofe i va fugir més enllà del jardí de les Hespèrides refugiant-se a les muntanyes amb els pastors, aquestes serien desprésels Pirineus. Hèrcules, encara enamorat, va remoure cel i terra fins a trobar a Pirene. Al arribar a les oïdes de la deessa que Hèrcules es dirigia cap a les muntanyes per a trobar-la aquesta va decidir immolar-se cremant la serralada i acceptant la seva pròpia mort abans que caure en braços d’aquell deu tan impetuós.
D’aquí hi ha qui diu que l’immensa pira va donar nom als Pirineus, doncs engrec la paraula “Pir” significa foc. Hèrcules va veure de lluny el fum del gran incendi i corregué cap allí imaginant la tragèdia. Arribà quan ja era massa tard, la deessa dels seus amors era morta. L’Heroi quedà molt entristit i llavors començà a plorar. Fou el primer i únic fracàs de la seva vida.
Va voler enterrar el cos de la deessa en aquelles muntanyes cremades. Així que decidí erigir uncolossal mausoleu. Cridà a altres titans i amb ells varen remoure grans roques i muntanyes calcinades i apilar-les fins deixar finalitzada una immensa serralada que s’alçava fins el cel i que per sempre anomenarien Pirineus en memòria de la filla d’Atlant i com a símbol del amor que sentia l’heroi. Quan Hèrcules va acabar el mausoleu sobre les crestes de les muntanyes va col·locar un sudari blanc deneu puríssima.
La llegenda de la Roca Negra de la Fosca recupera de nou el paper de la deessa Pirene. Explica que Pirene, filla dels Pirineus, després que fou alliberada de l’incendi per Hèrcules, (doncs pel que sembla no va morir cremada), decidí deixar la muntanya per a conèixer les delícies del mar. Així envià als seus servents perquè li trobessin una platja petita, per establir el seu llocd’estiueig així com el seu niu d’amors. Els criats primer li oferiren la badia de Roses que la deessa rebutjà per ser massa gran i exposat a les mirades d’estranys, després li presentaren la cala d’Aigua Blava de Begur, que també rebutjà per ser massa pedregosa i perquè temé que les altes muntanyes del cap de Begur li recordessin massa a la llar pairal que acabava de deixar al Pirineu. Quan sembla queestava a punt de decidir-se per Calella o Llafranc, la nau en la que la deessa viatjava per la costa tingué una avaria, i es veié obligada a baixar a terra a Cap Gros, en el terme de Palamós, mentre la reparaven. Allí veié la platja de la Fosca. La fina sorra i la tranquil·litat de l’indret li produí una sensació tan dolça, que restà meravellada.
-Aquí, digué als servents, aquí m’hi bastireu unpalau mig en mar mig en terra.
La platja, abans quieta i solitària, amb l’estatge de la princesa fou transformada en un petit paradís, amb jardins, horts i conreus. Els pescadors li regalaven els millors peixos del mar i ella, en compensació, amb la seva bellesa i jovenesa omplia de cançons d’alegria aquest bocí de costa empordanesa.
El senyor del castell de Sant Esteve que corona el penyal...