Llorenç català

La vida i l'obra del polèmic escriptor mallorquí Llorenç Villalonga Pons (Palma 1897-1980) mostren tres etapes prou diferenciades, i sovint contradictòries, que mereixen ésser contemplades separadament. De fet, ell fou la suma de la seva trajectòria i el resultat és ben visible: quinze novel·les, cinc llibres de relats, cinc volums de teatre i més de mil cinc-cents articles de premsa. Repartidaen mig segle de vida activa (1924-1975), aquesta tasca, contemplada en perspectiva, té alguna cosa de proteïforme, es mou activada per ferments d'evolució constant. O, més ben dit, fent un esforç d'aproximació a la seva weltanschauung, hom podria parlar de tres cicles diferenciats a la manera de tres cercles concèntrics —tres lluços que es mosseguen la cua—, travessats per un eix comú: la pròpiaexistència, sol·licitada per forces diverses al llarg dels anys.

Villalonga tria la carrera de medicina en oberta oposició al pare, Miquel Villalonga Muntaner, militar de professió que arriba a general. Després de rebutjar una possible destinació eclesiàstica i una altra de misser, Llorenç s'inclina per la medicina, professió arrelada dins la família de la mare, Joana Pons Marquès, de Maó.L'escriptor comença a col·laborar a El Día de Palma essent encara estudiant a la Universitat de Saragossa, on acabà la carrera el 1926, després d'haver passat per les facultats de medicina de Múrcia (1919), Barcelona (1920-23) i Madrid (1923-24). Aquesta tasca d'escriptor de diaris obre la seva primera etapa literària (1924-1939). Comença amb un tarannà esnob, inquiet, curiós, atret per totes lesnovetats i els vessants avantguardistes. S'ha format en la lectura d'Anatole France, Voltaire, Freud, Ortega y Gasset, alguns escriptors de la Generació del 98. Una mica més tard, el 1925 diu Damià Ferrà-Ponç, descobrirà l'obra de Marcel Proust, tan decisiva a l'hora de parlar d'influències dins la narrativa villalonguiana. Durant aquesta època primera elabora una important producció contística —méstard recollida, refeta i traduïda al català— i també una bona quantitat de comentaris literaris, artístics i culturals. És el seu millor moment, no superat en el futur, dins els dominis periodístics. Però és molt més important la seva entrada de cavall sicilià com a novel·lista amb Mort de dama (1931) en català i prologada per Gabriel Alomar Villalonga, un fet que l'enemistà per sempre més amb elmón dels regionalistes i sobretot amb els autors de l'Escola Mallorquina. Assumí, també, la direcció literària del magazine Brisas (1934-36), on donà a conèixer cinc relats curts, la peça teatral Silvia Ocampo i el començament de Madame Dillon, novel·la que es publicà completa el 1937. La novel·la i el drama, juntament amb la tragèdia Fedra (1932), mostren l'impacte que li produí la relaciósentimental amb la poetessa cubana Emilia Bernal. Aquestes tres obres, que Jaume Vidal Alcover anomenava el "cicle de Fedra", escrites en llengua castellana inicialment, més tard sotmeses a profundes metamorfosis, foren transvasades per l'autor al català. Constitueixen un document prou veraç del turisme de preguerra a Mallorca i de la transformació que aquest turisme imprimí a les formes de vidatradicionals de la societat illenca.

Més interès té Mort de dama, avui un clàssic contemporani de les lletres catalanes. Villalonga elabora, al voltant de l'agonia d'una aristòcrata ciutadana, l'acta notarial de l'enfonsament d'una Mallorca que mor amb ella. I basteix aquest fresc d'època a través d'uns personatges paradigmàtics, veritables arquetips. Així, l'ambivalència de l'autor envers el món delsbotifarres mallorquins se'ns presenta a partir del dualisme representat per dona Obdúlia Montcada i dona Maria Antònia, la baronessa de Bearn; xarona i libidinosa, vulgar, la primera; discreta i elegant, paradigma d'una vella cultura, la segona. També sorgeixen, al voltant de l'agonia de dona Obdúlia, altres personatges típics del món illenc: Aina Cohen, la poetessa xueta i reprimida en la qual...