Narcis Oller
Páginas: 5 (1161 palabras)
Publicado: 9 de junio de 2015
Biografia
Narcís Oller neix a Valls (Alt Camp) el 10 d'agost de 1846 i mor a Barcelona, el 26 de juliol de
1930. Orfe de pare, l'educa el seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i té una estreta relació amb
el seu cosí Josep Yxart. Estudia Dret a Barcelona, on s'estableix definitivament el 1873, exercint com a oficial de secretaria de la Diputació Provincial. Després, gairebé fins a la seva
mort, és procurador dels tribunals.
L'aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l'elaboració d'un llenguatge adaptat a
la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es
considera Narcís Oller el patriarca de l'actual novel∙lística de la literatura catalana.
Narcís Oller aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres
gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la
narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les
novel∙les.
De formació romàntica, es va decantant cap a l'opció estètica que va d'Honoré de Balzac a
Émile Zola. Narcís Oller adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos i models narratius, troba l'estil personal i
incorpora una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Supera
els obstacles i les deficiències de la llengua de l'època. Malgrat produir per al sector més
selecte de la població, arriba a capes prou àmplies i es converteix en un autor popular.
Émile Zola i el naturalisme són elements fonamentals per entendre la visió literària de Narcís
Oller. Mentre bona part de la crítica contemporània de l'autor afirma el seu naturalisme, d'altres
com Gaziel el neguen en funció d'uns criteris de caire moral més que no pas estètic. La majoria
d'autors com Oller utilitzen el naturalisme amb una gran vaguetat conceptual, sense aplicar la base ideològica, i veuen en Émile Zola només una garantia de modernitat i de prestigi per a la
novel.la. El mateix Émile Zola escriu la cartapròleg a la traducció francesa de La papallona i
aclareix les distàncies existents entre la seva manera d'entendre la literatura i la d'Oller. La
personalitat artística d'Oller, en el seu vessant teòric, es fonamenta en una concepció de l'art basada en els fets reals. Oller creu que la realitat només pot esdevenir obra d'art mitjançant la
personalitat de l'artista. La seva manera d'escriure sobre conceptes com el "moralisme" o el
"sentimentalisme" d'arrel romàntica l'individualitzen com a novel∙lista.
Des del punt de vista ideològic, el fet que té més incidència en Oller és la revolució del 1868, a
conseqüència de la qual deixa de sentirse proper al partit demòcrata. Tota la vida és considerat com un catalanista conservador, especialment pel seu liberalisme moderat. Entra en
contacte amb escriptors com Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Víctor Català, Benito Pérez
Galdós, o José María Pereda entre d'altres. Deixa de banda els intents fets en castellà amb
obres inacabades com El pintor Rubio (1867), a partir de la bona impressió que li causen els Jocs Florals de 1877. Els seus relats "Sor Sanxa" i "Isabel de Galceran" són premiats en els
Jocs del 1879 i en els del 1880, i aquell any publica l'aplec de narracions Croquis del natural.
La papallona (1882) li suposa un gran èxit. Significa l'entrada de Narcís Oller al naturalisme.
L'argument, pròxim a la novel∙la fulletonesca, planteja la història d'una noia òrfena, ingènua i malaltissa que és seduïda i abandonada per un xicot que actua com si fos una papallona.
Gràcies al ressò de La papallona, Narcís Oller té prou confiança com per escriure la que seria
la seva producció més important: La bufetada (1884), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885),
De tots colors (1888), La febre d'or (18901892, La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906).
...
Narcís Oller neix a Valls (Alt Camp) el 10 d'agost de 1846 i mor a Barcelona, el 26 de juliol de
1930. Orfe de pare, l'educa el seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i té una estreta relació amb
el seu cosí Josep Yxart. Estudia Dret a Barcelona, on s'estableix definitivament el 1873, exercint com a oficial de secretaria de la Diputació Provincial. Després, gairebé fins a la seva
mort, és procurador dels tribunals.
L'aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l'elaboració d'un llenguatge adaptat a
la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es
considera Narcís Oller el patriarca de l'actual novel∙lística de la literatura catalana.
Narcís Oller aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres
gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la
narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les
novel∙les.
De formació romàntica, es va decantant cap a l'opció estètica que va d'Honoré de Balzac a
Émile Zola. Narcís Oller adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos i models narratius, troba l'estil personal i
incorpora una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Supera
els obstacles i les deficiències de la llengua de l'època. Malgrat produir per al sector més
selecte de la població, arriba a capes prou àmplies i es converteix en un autor popular.
Émile Zola i el naturalisme són elements fonamentals per entendre la visió literària de Narcís
Oller. Mentre bona part de la crítica contemporània de l'autor afirma el seu naturalisme, d'altres
com Gaziel el neguen en funció d'uns criteris de caire moral més que no pas estètic. La majoria
d'autors com Oller utilitzen el naturalisme amb una gran vaguetat conceptual, sense aplicar la base ideològica, i veuen en Émile Zola només una garantia de modernitat i de prestigi per a la
novel.la. El mateix Émile Zola escriu la cartapròleg a la traducció francesa de La papallona i
aclareix les distàncies existents entre la seva manera d'entendre la literatura i la d'Oller. La
personalitat artística d'Oller, en el seu vessant teòric, es fonamenta en una concepció de l'art basada en els fets reals. Oller creu que la realitat només pot esdevenir obra d'art mitjançant la
personalitat de l'artista. La seva manera d'escriure sobre conceptes com el "moralisme" o el
"sentimentalisme" d'arrel romàntica l'individualitzen com a novel∙lista.
Des del punt de vista ideològic, el fet que té més incidència en Oller és la revolució del 1868, a
conseqüència de la qual deixa de sentirse proper al partit demòcrata. Tota la vida és considerat com un catalanista conservador, especialment pel seu liberalisme moderat. Entra en
contacte amb escriptors com Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Víctor Català, Benito Pérez
Galdós, o José María Pereda entre d'altres. Deixa de banda els intents fets en castellà amb
obres inacabades com El pintor Rubio (1867), a partir de la bona impressió que li causen els Jocs Florals de 1877. Els seus relats "Sor Sanxa" i "Isabel de Galceran" són premiats en els
Jocs del 1879 i en els del 1880, i aquell any publica l'aplec de narracions Croquis del natural.
La papallona (1882) li suposa un gran èxit. Significa l'entrada de Narcís Oller al naturalisme.
L'argument, pròxim a la novel∙la fulletonesca, planteja la història d'una noia òrfena, ingènua i malaltissa que és seduïda i abandonada per un xicot que actua com si fos una papallona.
Gràcies al ressò de La papallona, Narcís Oller té prou confiança com per escriure la que seria
la seva producció més important: La bufetada (1884), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885),
De tots colors (1888), La febre d'or (18901892, La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906).
...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.