Nietzsche

1. SCHOPENHAUER: INFLUÈNCIA EN NIETZSCHE

1.1 La voluntat de viure

Schopenhauer rebutja la teoria realista que diu que tota realitat consisteix en el desplegament de la Raó Absoluta.
Ell pensa que l’eina intel·lectual més elevada és la intuïció. Aquesta és un saber directe. A Schopenhauer aquesta intuïció li mostra que la realitat més elemental, la realitat fonamental de qualsevol home, ésla voluntat de viure.

La voluntat de viure és l’absolut que és present en tota la realitat: en els éssers humans, en els animals, en els vegetals... Tot està al servei d’aquesta voluntat. Quan aquesta es concreta en un espai i en un temps, es divideix convertint-se en una innombrable quantitat de coses que es devoren mútuament per viure i sobreviure. La vida consisteix en aquesta lluitaconstant.

Schopenhauer constata que la voluntat de viure imposa mort, dolor i guerra. La voluntat és la realitat en si mateixa, i les lluites que veiem arreu són la representació d’aquesta voluntat, transformada en realitats concretes.


1.2 Pessimisme i renúncia

La voluntat de viure no és una realitat individual sinó un principi universal.
La lluita entre si de tots els éssers concrets esprodueix perquè en aquest món la voluntat apareix dividida en moltes voluntats particulars.
També en l’home es present aquesta voluntat; però l’home és l’ésser que s’adona que aquesta voluntat no podrà mai sr satisfeta, ja que la mort sempre acaba per destruir les aspiracions humanes.

Segons Schopenhauer la felicitat humana és impossible, perquè el desig insatisfet causa dolor, i el desigsatisfet o plaer no és més que una aturada momentània del malestar. Tot i així, l’home s’esforça sense parar per assolir objectius que són inabastables o acabaran destruïts.

Davant el pessimisme, Schopenhauer rebutja una sortida com el suïcidi. En canvi, proposa camins d’alliberament del dolor. Un d’aquests camins pot ser l’art, però la via d’alliberament més elevada és la de l’ascetisme o renúnciaradical de la voluntat de viure.
L’ascetisme és la negació de les vanes il·lusions de la vida i dels desitjos i satisfaccions corporals.






2. NIETZSCHE

2.1 Apol·lo i Dionís

En aquesta primera formulació del seu pensament, Nietzsche afirma que la tragèdia clàssica grega ens mostra els dos principis que componen la realitat: l’esperit dionisíac, que conté els valors de la vida, il’esperit apol·lini, que conté els valors de la raó.
Esperit dionisíac: el déu Dionís representa els valors de la vida. L’home dionisíac viu en plena harmonia amb la natura.
Esperit apol·lini: el déu Apol·lo representa els valors de la raó. L’home apol·lini vol adormir i emmascarar la realitat, ja que en ell hi predomina la raó.
Per a Nietzsche, l’art de la tragèdia clàssica grega manifesta el mésprofund de l’existència humana: mostra i manté l’oposició inconciliable entre els dos ordres de valors: els de la vida i els de la raó.

Segons Nietzsche, amb la irrupció de Sòcrates i Plató van començar la decadència i l’error; els elements morals i intel·lectuals s’imposaren, s’inicià el predomini històric de tot el que és lògic i racional.
Nietzsche esdevingué el gran defensor de l’actituddionisíaca d’acceptació de la vida, de la vida tal com és, amb el dolor i la mort que comporta. Fou el gran crític de l’actitud de renúncia a la vida, de fugida davant a vida; considerava que aquesta actitud va ser iniciada per Sòcrates i assumida després pel pensament cristià.
En la realitat hi ha dolor i destrucció. El camí superior per fer front a aquesta realitat no és la renúncia nil’ascetisme, sinó un art que afirmi la vida en la seva plenitud


2.2 Quatre grans temes

La mort de Déu
L’expressió Déu ha mort és la gran metàfora que expressa la mort de les veritats absolutes i de les idees immutables, la mort dels ideals que guiaven la vida humana.
Déu representava tot el que és suprasensible: el món de les idees de Plató, tots els idealismes, totes les grans creences o...