nuse

Tema 1
La diversitat lingüística: tots els humans tenim la facultat innata del llenguatge, que es manifesta en la capacitat d’adquirir una o més llengües. Es una facultat única i distintiva de la nostra espècie, i no es coneix cap a espècie que la tingui. Actualment, es parlen entre 6000 i 6800 llengües, aquesta gran varietat s’explica per l’evolució interna d’antigues llengües i per ladiversitat de formes de vida que diferents grups humans han desenvolupat. Aquesta realitat lingüística es dinàmica, esta sotmesa a canvis provocats per l’evolució social política i econòmica de la humanitat. Al segle XV es parlaven unes 10.000 llengües, i es preveu que durant el segle XXI en desapareguin mes de 2000.
Classificació de les llengües: es poden classificar segons criteris lingüístics(genètica i tipològica), i criteris d’ús estatus, vitalitat, nombre de parlants).
Classificació genètica: es basa en la noció de parentiu lingüístic. Una família lingüística es el conjunt de les llengües que presenten un origen comú i comparteixen característiques lèxiques i estructurals.
Classificació tipològica: es basa en les similituds estructurals :
Llengües aïllants: com el xinès, tenen elementsoracionals que estan configurats com a unitats invariables.
Llengües flexives: es caracteritzen perquè la majoria de mots tenen diverses formes en funció dels morfemes flexius.
Llengües aglutinants: es caracteritzen perquè a partir de morfemes diversos poden formar unitats lèxiques que nosaltres nomes podem expressar recorrent a sintagmes més o menys complexos.
L’estatus: es determinat per laposició jurídica política i social que ocupa en un territori. Hi ha llengües privilegiades que tenen el rang d’oficial, i tots els ciutadans tenen el deure de conèixer-les , en canvi, n’hi ha d’altres sense regulació i per tant, per a àmbits d’ús privat.
La vitalitat: l’ús lingüístic determina el grua de vitalitat d’una llengua. Parlem de llengües normalitzades quan s’utilitzen de maneraestable, de llengües en procés de normalització quan estan en via de recuperació, i de llengües en procés de substitució quan es perden progressivament per una altra llengua.
El nombre de parlants: Segons dades del 2001, nomes 10 llengues superen cent milions de parlants, 70 tenen entre 10 i 100 milions, 240 entre un i 10 milions (català), i les altres menys d’un milió. Tenint en compte, que el monesta dividit en uns 250 estats, hi ha moltes mes comunitats lingüístiques que estats, hi ha molts pocs estats amb llengua única.
Les llengues d’Europa: tenint en compte nomes les comunitats lingüístiques a Europa es parlen una cinquantena de llengues. Llevat d’un grup reduït de llengues, la resta que es parlen actualment a Europa formen part d’una sola família: La indoeuropea, la qual estaintegrada per un conjunt de llengues que tenen un origen comú, la llengua del poble indoeuropeu, que fa uns 6000 anys habitava a l’estepa euroasiàtica. Diferents grups d’aquest poble es varen desplaçar des de diverses zones de l’Àsia central cap a Europa. A partir del segle XV, a causa de les grans colonitzacions dels imperis europeus, algunes d’aquestes llengues, van arribar a altres continents.Actualment mes de dos mil milions de persones parlen una llengua indoeuropea.
A Europa, tret d’alguns estats, es parlen diverses llengues dins d’un mateix estat, però no tots els estats europeus reconeixen institucionalment la seva diversitat lingüística.
En determinats estats tan sols es reconeix l’oficialitat d’una sola llengua, per exemple a França. En altres estats , que tot i declarar-semonolingües , articulen mesures per protegir les llengues minoritàries, altres estats reconeixen l’oficialitat de diverses llengues, dins d’aquest grup hi ha estats en que totes les llengues obtenen la condició d’oficials en tot l’estat, i els estats en que tenen una sola llengua coma oficial en tot el territori de l’estat i declaren cooficials les altres llengues nomes en els territoris respectius (...