Paso doble
Páginas: 5 (1181 palabras)
Publicado: 22 de enero de 2011
PASO DOBLE
Representat per Miquel Barceló i Josef Nadj a l’Église des Celestins d’Avignon durant l’estiu de 2006
Em disposo a fer un anàlisi personal d’un espectacle que jo no he vist, ja que jo he vist un document audiovisual de 40 minuts aproximadament realitzat per Agustí Torres amb sis càmeres i amb feina de muntatge audiovisual.
El pintor Miquel Barceló durant molt temps s’ha anatapropant al treball amb la terra i el fang: ja als primers anys 80 del segle passat el veiem treballant amb grans llenços a la platja mesclant arena, pintura, aigua. O el treball amb materials orgànic i inorgànics al llenç. També les seves pintures i treball amb fang des de el seu retir/refugi a Mali cercant allò més primigeni, orgànic, simple i visceral. També treballant amb el fang cru i cuit aMallorca amb ajuda de col·laboradors (artesans del fang). Però el precedent més clar de “Paso doble” és el seu treball per a la capella de Sant Pere de la Seu de Mallorca, en el qual es va enfrontar a la manipulació de superfícies molt grans de fang fent servir moltes vegades el seu propi cos (punys, peus, cap, genolls, colzes) com a eina per donar forma a la seva obra.
El coreògraf Josef Nadjadmirador de l’obra de Barceló, i molt interessat per la memòria o l’anima de lo inanimat,troba aquí la oportunitat de formar part de l‘obra i a la vegada ajudar a la creació de la mateixa.
A “PASO DOBLE” el propi procés de creació de l’obra és el que es converteix en obra d’art; i l’obra que neix del llenç en blanc, un cop acabada la representació és destrueix: L’obra és el procés, el camí.L’espai teatral és una antiga capella amb l’ambient i l’acústica característics d’aquests llocs: pedra, penombra, silenci. S’ha donat molta importància i molt protagonisme a l’espai triat en totes les representacions de Paso Doble fetes posteriorment: Casón del Buen Retiro a Madrid, St. Ann’s Warehouse (antiga llotja) a Nova York, Caballerizas Reales a Cordova, Llotja de Palma de Mallorca, Teatredes Bouffes du Nord a París...
L’espai escènic se’ns presenta com un gran llibre de fang en blanc i obert per poder ser escrit. Ens trobem un trespol de fang d’uns 2’5 m de fons per 5 m d’ample aprox. I un fons de les mateixes dimensions aproximadament i quasi vertical.
Comença doncs amb el buit, la penombra i el silenci i a poc a poc els fons sembla que batega i sentim ja els cops icomença a ser foradat i entren al quadre (l’anomenarem així perquè és la visió que em dona) dits, mans, avantbraç.
El següent moment, l’entrada dels dos manipuladors, actors, performers amb vestuari neutre (americana negra, pantalons negres, sabates negres) suposa un contrast amb la escena i el material (fang).
A partir d’aquí assistim a una mena de ritus del que, en certa manera, també sentim queformem part.
Els dos artistes amb moviments pausats, mesurats; però carregats de força i energia van transformant l’espai escènic fent servir eines mes o manco convencionals (càvec, poal, pals, rampí) de fusta i ferro. Però les principals eines que fan servir son els seus propis cossos (extremitats, cap, esquena, talons, malucs). Els artistes i el fang es van transformant alhora, es vanembrutant alhora, es van assimilant i mimetitzant, mentre el so de degotís d’aigua i de cadenes amb molta reverberació omple els silencis.
Ara ja entrem en una mena de comunió que ens connecta amb el trànsit, amb la mascara, amb el ritual ancestral: plates, safates, ribelles, gerres, etc... de fang que es converteixen en mascares, que es deformen, que cauen, que xafen al actor i passen al quadre. Itot amb una música no melòdica que ha anat pujant de volum. Pareix que l’obra, el quadre, el fang (manipulat per Barceló sobre el cos i el cap de Nadj) ha de menjar-se, sepultar, acabar amb ell. És una escena plena d’angoixa que acaba, efectivament, amb l’actor (al que prèviament Barceló col·loca una espècie de “banderillas” sobre el seu cap de fang) aferrat al llenç del fons i formant part...
Representat per Miquel Barceló i Josef Nadj a l’Église des Celestins d’Avignon durant l’estiu de 2006
Em disposo a fer un anàlisi personal d’un espectacle que jo no he vist, ja que jo he vist un document audiovisual de 40 minuts aproximadament realitzat per Agustí Torres amb sis càmeres i amb feina de muntatge audiovisual.
El pintor Miquel Barceló durant molt temps s’ha anatapropant al treball amb la terra i el fang: ja als primers anys 80 del segle passat el veiem treballant amb grans llenços a la platja mesclant arena, pintura, aigua. O el treball amb materials orgànic i inorgànics al llenç. També les seves pintures i treball amb fang des de el seu retir/refugi a Mali cercant allò més primigeni, orgànic, simple i visceral. També treballant amb el fang cru i cuit aMallorca amb ajuda de col·laboradors (artesans del fang). Però el precedent més clar de “Paso doble” és el seu treball per a la capella de Sant Pere de la Seu de Mallorca, en el qual es va enfrontar a la manipulació de superfícies molt grans de fang fent servir moltes vegades el seu propi cos (punys, peus, cap, genolls, colzes) com a eina per donar forma a la seva obra.
El coreògraf Josef Nadjadmirador de l’obra de Barceló, i molt interessat per la memòria o l’anima de lo inanimat,troba aquí la oportunitat de formar part de l‘obra i a la vegada ajudar a la creació de la mateixa.
A “PASO DOBLE” el propi procés de creació de l’obra és el que es converteix en obra d’art; i l’obra que neix del llenç en blanc, un cop acabada la representació és destrueix: L’obra és el procés, el camí.L’espai teatral és una antiga capella amb l’ambient i l’acústica característics d’aquests llocs: pedra, penombra, silenci. S’ha donat molta importància i molt protagonisme a l’espai triat en totes les representacions de Paso Doble fetes posteriorment: Casón del Buen Retiro a Madrid, St. Ann’s Warehouse (antiga llotja) a Nova York, Caballerizas Reales a Cordova, Llotja de Palma de Mallorca, Teatredes Bouffes du Nord a París...
L’espai escènic se’ns presenta com un gran llibre de fang en blanc i obert per poder ser escrit. Ens trobem un trespol de fang d’uns 2’5 m de fons per 5 m d’ample aprox. I un fons de les mateixes dimensions aproximadament i quasi vertical.
Comença doncs amb el buit, la penombra i el silenci i a poc a poc els fons sembla que batega i sentim ja els cops icomença a ser foradat i entren al quadre (l’anomenarem així perquè és la visió que em dona) dits, mans, avantbraç.
El següent moment, l’entrada dels dos manipuladors, actors, performers amb vestuari neutre (americana negra, pantalons negres, sabates negres) suposa un contrast amb la escena i el material (fang).
A partir d’aquí assistim a una mena de ritus del que, en certa manera, també sentim queformem part.
Els dos artistes amb moviments pausats, mesurats; però carregats de força i energia van transformant l’espai escènic fent servir eines mes o manco convencionals (càvec, poal, pals, rampí) de fusta i ferro. Però les principals eines que fan servir son els seus propis cossos (extremitats, cap, esquena, talons, malucs). Els artistes i el fang es van transformant alhora, es vanembrutant alhora, es van assimilant i mimetitzant, mentre el so de degotís d’aigua i de cadenes amb molta reverberació omple els silencis.
Ara ja entrem en una mena de comunió que ens connecta amb el trànsit, amb la mascara, amb el ritual ancestral: plates, safates, ribelles, gerres, etc... de fang que es converteixen en mascares, que es deformen, que cauen, que xafen al actor i passen al quadre. Itot amb una música no melòdica que ha anat pujant de volum. Pareix que l’obra, el quadre, el fang (manipulat per Barceló sobre el cos i el cap de Nadj) ha de menjar-se, sepultar, acabar amb ell. És una escena plena d’angoixa que acaba, efectivament, amb l’actor (al que prèviament Barceló col·loca una espècie de “banderillas” sobre el seu cap de fang) aferrat al llenç del fons i formant part...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.