Pedagogía del compromiso: América Latina y Educación Popular

Comentari i anàlisi d’un llibre

“Pedagogía del compromiso: América Latina y Educación Popular”

“Pedagogía del compromiso” és un llibre de Paulo Freire en el qual es recullen diferents textos extrets de discursos, entrevistes i conferencies que l’autor va donar durant molts anys per diferents països d’Amèrica Llatina. En ells, es pot observar les idees més importants sobre l’educació que vaanar desenvolupant Freire durant tota la seva vida, i ajuda a qüestionar-nos quin tipus d’educació volem fer. A continuació, faré un anàlisis sobre el llibre, amb el suport d’altre llibre de Freire “Pedagogía del oprimido,”, i realitzaré una relació amb els continguts que hem tractat a les sessions de la universitat.
Durant les primeres sessions vam parlar sobre la societat industrial i eltipus de model educatiu que es portava a terme en aquella època: l’educació tradicional. Aquest, es caracteritzava per la memorització dels continguts, l’educació bancària, poca comunicació, autoritat, especialització i que es trobes una persona adulta a l’aula amb el rol de transmissor. En el llibre, Freire profunditza sobre el tema de la memorització de continguts. Freire explica que hi ha educadorsque consideren que a partir de la memorització es produeix l’aprenentatge, però ell considera que és el contrari, és a dir, a partir de l’aprenentatge es produeix la memorització. L’argumenta dient: “La repetición se da como medio para posibilitar la memorización. Obviamente, no hay aprendizaje sin memorización, no hay conocimiento sin memorización. La confusión está en que no se memoriza paraaprender, se aprende y por eso se memoriza. Sólo es posible memorizar en la medida en que aprendo el objeto. Es porque sé el objeto que memorizo el objeto, no al revés.” (Pedagogía del compromiso, Paulo Freire, 2009:24).

A més a més, l’educació tradicional es pot relacionar directament amb la educació bancària, de la qual Freire fa una crítica en els seus llibres, concretament a “Pedagogía deloprimido”. Aquesta relació es produeix a partir de les seves característiques similars: el professor té un paper molt actiu, ja que és l’emissor del coneixement, el que elabora el que l’alumne ha d’aprendre, i esdevé un model pels alumnes. L’educand és qui rep l’educació, sense aportar ni reflexionar res sobre el que li ensenyen. Freire explica la concepció bancària de la següent manera: “Lanarración, cuyo sujeto es el educador, conduce a los educandos a la memorización mecánica del contenido narrado. Más aún, la narración las transforma en «vasijas», en recipientes que deben ser «llenados» por el educador. Cuanto más vaya llenando los recientes con sus «depósitos» tanto mejor educador será. Cuanto más se dejen «llenar» dócilmente, tanto mejor educandos serán.” (Pedagogía del oprimido,Paulo Freire, 2008:72)

L’educació bancària i, per tant, la educació tradicional, és totalment contraria a la «concepció problematitzadora» que defensa Freire i que es basa: “Al contrario de la concepción «bancaria», la educación problematizadora, respondiendo a la esencia de ser de la conciencia, que es su intencionalidad, niega los comunicados y existencia de la comunicación. Se identifica con lopropio de la conciencia que es ser siempre conciencia de, no solo cuando se intenciona hacia objetos, sino también cuando se vuelve sobre sí misma, en los Jaspers denomina «escisión».” (Pedagogía del oprimido, Paulo Freire, 2008:84). I les diferencies dient: “El antagonismo entre las dos concepciones, la «bancaria» que sirve a la dominación, y la problematizadora que sirve a la liberación secorporifica precisamente ahí. Mientras la primera, necesariamente, mantiene la contradicción educador-educandos, la segunda realiza la superación.” (Pedagogía del oprimido, Paulo Freire, 2008:84)

La concepció problematitzadora la podem relacionar amb l’educació que va sorgir a la Societat de la Informació (SI), ja que aquesta té objectius de semblança important amb la concepció Freire: inclusió,...