Restauració Borbónica, segona part

Podem situar aquest text dins de la Restauració Borbònica, concretament dins de la segona part (1898 – 1931) durant la crisis de la Restauració. Dins d’aquest període podem destacar el Regnat d’Alfons XIII i poc més tard la dictadura de Primo de Rivera.
La crisi de l’any 1917
L’any 1917 va esclatar una crisi militar, política i social que va incidir decisivament en la descomposició del sistemade la Restauració. Va ser la conseqüència d’una situació inestable que es gestava des de 1913, provocada pel desprestigi dels partits dinàstics, i que es va intensificar amb l’impacte de la Primera Guerra Mundial.
La crisi militar
El malestar militar contra l’Estat va provocar la formació de Juntes de Defensa , una mena d’associació sindical que defensava els interessos econòmics iprofessionals dels cossos. Aquest malestar va ser expressat per les Juntes amb proclames, manifestos i diversos articles periodístics de to sovint molt radical. Al·ludien a la necessitat d’una reacció nacional i patriòtica per fer front a la corrupció creient, la inestabilitat política, la manca d’implicació social, etc., i aturar-les. El manifest de juny del 1917 culpava el govern dels mals de l’exèrcit idel país en general, i feia una crida a la renovació política, tot emprant un cert llenguatge de caire “regeneracionista”.
La crisi política
Com a resposta al clima de tensió existent, el govern d’Eduardo Dato va decretar la censura de premsa i la suspensió de les garanties constitucionals i de les Corts. Com a reacció, i a iniciativa de la Lliga Regionalista, es va reunir a Barcelona l’Assembleade Parlamentaris catalans (5 de juliol de 1917), que va exigir la formació d’un govern provisional que convoqués unes Corts constituents amb capacitat i voluntat de reestructurar l’Estat sobre la base de la descentralització. Els parlamentaris catalans van convocar una assemblea de tots els diputats i senadors espanyols, que s’havia de reunir a la ciutat comtal el 19 de juliol. Tot i que el seuressò a Catalunya va ser notable, aquesta va acabar en un cert fracàs atès que la majoria dels convocats no va respondre a la crida: només van assistir-hi 71 parlamentaris, majoritàriament no monàrquics (republicans i socialistes). A més, el govern va prohibir la reunió, que va ser finalment dissolta per la Guàrdia Civil.
La crisi social
La tensa situació social i la creixent importància delsindicats van afavorir la creació d’un comitè d’acció conjunt CNT-UGT. Malgrat les diferències entre els socialistes, partidaris d’una democratització efectiva del règim, i els anarquistes, impulsors de la revolució social, l’extensió d’un conflicte ferroviari a València va dur les centrals sindicals a convocar una vaga general revolucionària, que s’havia de mantenir fins a la formació d’un governprovisional que convoqués unes Corts Constituents.
La vaga va esclatar el 13 d’agost; el dia 15 va arribar al punt màxim i el 19 ja estava sufocada del tot.

Després de la crisi: la fallida del sistema (1917-1923)
Dato, que havia tornat a formar govern el 1917 a instàncies del rei, va aconseguir de controlar la crisi d’aquell any. Va ser recolzat per l’exèrcit, que adquiria un protagonismecreixent, i per la burgesia “reformista” de l’Assemblea de Parlamentaris, que es va aliar amb el bloc oligàrquic ja que temia el triomf d’una revolució social.
El primer intents de democratitzar el sistema va ser la creació dels governs de concentració, proposats pel rei després de la dimissió de Dato (octubre de 1917). Es van crear dos governs de concentració (un sota la presidència del liberalGarcía Prieto i l’altre amb el conservador Maura), integrats per liberals, conservadors, reformistes i, per primer cop, la Lliga Regionalista va entrar a formar part del govern de l’Estat. Per primer cop es trencava el bipartidisme, però l’aliança de l’oligarquia liberalconservadora amb els regionalistes només era un intent desesperat del bloc dominant per a continuar mantenint el poder davant el...