Revolucions i protestes al món islàmic de 2010-2011

Revolucions i protestes al món islàmic de 2010-2011

Món àrab:     Revolució      Cambis significatius en el gobern      Rebelió      Protestes majors      Protestes menors      Sense incidents
Paísos no àrabs:     Protestes relacionades      Sense incidents

Món àrab:

Les revolucions i protestes al món islàmic de 2010 i 2011, nomenat per diversos mitjans com a revolució democràtica àrab,consisteixen en una sèrie d'alçaments populars als països àrabs del nord d'Àfrica i Orient Pròxim qualificats com a revolució per la premsa internacional, que va començar amb la revolució tunicina, la data de la qual d'inici sol prendre's en la immolació del jove de 26 anys Mohamed Bouazizi. Són unes revoltes sense precedents al món àrab, ja que si bé en la seva història hi ha hagut nombrosesrevolucions laiques i republicanes, fins ara aquestes s'havien caracteritzat per néixer a partir de cops d'estat militars i donar pas a governs en certa mesura autoritaris amb o sense suport popular, mentre que els esdeveniments actuals es caracteritzen per un reclam democràtic, i d'una millora substancial de les condicions de vida. Per la naturalesa de les seves protestes (llibertats democràtiques,canvis polítics, econòmics i socials), aquestes manifestacions massives comencen a ser comparades amb les revolucions de 1830, les de 18488 i les revolucions a Europa de l'Est a partir de la caiguda del mur de Berlín en 1989. Aquesta sèrie de protestes a favor de la democràcia va contrastar inicialment amb el silenci de la Unió Europea i amb un suport relativament gran des d'Estats Units. Elministre d'Afers exteriors d'Itàlia, Franco Frattini, va explicar la falta de resposta europea adduint que eren Estats independents i no colònies d'Europa. La Unió Europea es va reunir el 31 de gener de 2011 per decidir si recolzava o no les revoltes populars a Tunísia i Egipte; si bé va endurir la seva postura enfront de *Hosni Mubarak, president d'Egipte, va advocar per una solució pacífica i no vacondemnar el seu govern. Les primeres opinions sobre la propagació d'aquesta revolució des de Tunísia als seus veïns àrabs no es decideixen sobre el seu èxit, però anuncien certes generalitats als països tals com la autocràcia i l'actual capacitat de mobilització del poble, segons intel·lectuals i acadèmics com Azzedine Laayachi i Abdennour Benantar. Les protestes han arribat a causar laconvocatòria de manifestacions democràtiques a Xina, on han estat ràpidament sufocades.
Causes:
La revolució democràtica àrab és considerada la primera gran onada de protestes laica i democràtica del món àrab al segle XXI. Les protestes, d'índole social i en el cas de Tunísia, recolzada per l'exèrcit, van estar causades per unes condicions de vida dures arrelades en la desocupació, al que s'afegien règimscorruptes i autoritaris que el seu mal fer va ser revelat per les filtracions de Wikileaks. Segons explica Pedro Fuentes des del PSOL aquests règims, nascuts dels nacionalismes àrabs d'entre les dècades de 1950 i 1970, es van ser convertint en governs repressors que impedien una oposició política creïble que va donar lloc a un buit ompliment per moviments islamistes de diversa índole. JuanGoytisolo llista altres causes de les males condicions de vida, a més de la desocupació i de la injustícia política i social dels seus governs; aquestes radiquen en la falta de llibertats, la injustícia social, l'alta militarització dels països i la falta d'infraestructures en llocs on tot el benefici d'economies creixents va a parar a les mans d'uns pocs corruptes. Manuel Castells les amplia amb elsempresonaments foscos. Alguns han analitzat per què aquestes revolucions no van poder ocórrer abans. S'ha dit que fins a la Guerra Freda els països àrabs supeditaven els seus interessos nacionals als de les superpotències nord-americana i soviètica, enfrontades per l'hegemonia global. No és fins a la fi de la Guerra Freda quan, excepte excepcions, es permet a aquests països major llibertat...