Sòcrates

Sòcrates
Era fill d’un escultor i una llevadora. De jove va exercir l’ofici del seu pare i va ésser deixeble d’Anaxàgores i d’Arquelau. Va ser un bon Peloponès. Des del momento que va saber pel seu amic Querefont que l’oracle del déu Apol·lo de Delfos l’havia declarat el més savi de tots els homes es va dedicar a empaitar els seus conciutadans per obligar-los a pendre consciencia de la sevaignorancia sobre la virtut humana (areté anthròpine) i a tenir cura de la seva ànima. Sòcrates creia que aquesta era la missió que li havia encomanat el déu Apol·lo.
Ciceró tenia raó quan va dir que Sòcrates havia fet baixar la filosofia del cel a la terra. Sòcrates desencoratjat per la diversitat i la inversemblança de les teories vigents sobre la naturalesa, es va desentendre totalment d’aquestsproblemes i va concentrar tota la seva atenció en l’home individual i en el ciutadà.
La màxima preocupació de Sòcrates és l’essència de l’home, allò que el distingeix de tots els altres animals, l’ànima entesa com a consciència i com a principi del coneixement intel·lectual. Quan Sòcrates buscava el diàleg amb els seus conciutadans el seu objectiu era complir la missió que el déu Apol·lo lihavia encomanat, la de conèixer-se ell mateix i la de promoure en els seus interlocutors el coneixement d’ells mateixos. Així descobririen que l’home no és el cos sinó l’ànima i tindrien cura d’ella per assolir la virtut humana, que és la saviesa o prudència, l’excel·lència i la perfecció com a homes. Ser un bon home vol dir ser un home de debò, i per això s’havia de posseir la virtut humana. Encanvi, qui no posseeixi la virtut humana de la saviesa o prudència no pot ser bo, perquè a causa de la seva ignorància constantment prendrà per bones les males accions i viceversa, de manera que si algun cop fa el bé només serà per casualitat.
El plantejament socràtic és ben coherent. D’una banda és absurd suposar que un bon sabater, un home que sàpiga fer les sabates molt ben fetes, es posi afer-les malament. D’altra banda, Sòcrates era eudemonista com Demòcrit. Sòcrates creia que tots els homes desitgen assolir la felicitat i que només l’ànima virtuosa podia ser feliç, tant en aquest món com a l’altre. El savi que és capaç de distingir la virtut del vici i que per naturalesa desitja ser feliç, no pot pas fer el mal.
La seva doctrina moral s’anomena intel·lectualisme moral. Duesconseqüències molt importants d’aquesta doctrina són: que la virtut es pot ensenyar i que el malvat ha de ser instruït, no pas castigat.
Sòcrates, l’home que feia professió d’ignorància (“Jo només sé que no sé res”), reconeixia almenys haver heretat l’art de la seva mare, que era llevadora. Ella ajudava a les dones a infantar criatures i Sòcrates ajudava els homes a infantar la veritat per mitjà d’undiàleg que ell sabia menar amb gran perícia. Sòcrates anomena maièutica, que vol dir obstetrícia, l’art dialèctica de cercar la definició d’un concepte universal. La dialèctica socràtica tenia un vessant negatiu , en què Sòcrates emprava la ironia per tal de desbaratar el saber fatu del seu interlocutor, i obligar-lo a prendre consciència de la seva ignorància i adoptar una actitud humil i expectant,perquè així pogués dedicar-se amb profit a la recerca de la veritat. La vessant positiva de la dialèctica és la maièutica: a partir d’una sèrie de casos particulars, Sòcrates menava el diàleg cap a la definició d’un concepte universal, que en forma de conclusió tancava la discussió amb l’assentiment de tots els participants. En aquesta segona part de la dialèctica Sòcrates utilitzava per primeravegada el mètode inductiu i per això Aristòtil el va considerar descobridor de la inducció. Per a Sòcrates, la dialèctica ja va ser un mètode de recerca de la veritat. Per a Sòcrates el pensament no era altra cosa que el diàleg interior, el diàleg que l’ànima té amb ella mateixa. L’art dialèctica va tenir una gran importància en tota l’activitat filosòfica desplegada per Sòcrates.
L’any...