Sociologia

1/ Les funcions dels mitjans de comunicació han anat variant, al llarg del temps, amb cada concepció sociològica. De fet no va ser fins la segona meitat del segle XX que la sociologia els va considerar institucions autònomes. Són vàries les idees que s’han tingut sobre aquest fenomen. Al principi s’entenia que les seves funcions eren: formar, informar i entretenir. Una concepció força estancadaque va evolucionar durant el darrer quart del segle XX, quan ja es va començar a observar que els mitjans de comunicació eren institucions econòmiques que volien lucrar-se aconseguint la màxima audiència. D’aquesta característica no en tenim cap dubte, ja que els mitjans no deixen de ser empreses que busquen benefici.

Segons els funcionalistes els mitjans podien ser forts instruments perregular el canvi social. A través de les diferents teories de la comunicació que integren aquesta tradició (l’agulla hipodèrmica de Lasswell, els usos i gratificacions, els dos esglaons de la comunicació o les funcions i disfuncions dels mitjans de Paul Lazarsfeld) els funcionalistes volien donar a entendre que existia certa influència dels mitjans en els públics. Aquesta premissa continua essentpresent, això sí, amb matisos diferents. Per exemple, la teoria de l’agulla hipodèrmica ara no seria tan defensada. Es continua acceptant la influència dels mitjans però no d’una manera absoluta. Ara els efectes mediàtics en els usuaris no són conseqüència d’una simple injecció persuasiva a contra voluntat.

Els autors de tradició marxista eren més radicals. Analitzaven els mitjans decomunicació com instruments que les classes dominants usaven per preservar els seus privilegis. L’Escola de Frankfurt defensava que els mitjans eren un instrument de dominació massiva i Adorno i Horkheimer consideraven que la difusió en massa dels continguts culturals només duia a una uniformització de les ments. En el context de l’època eren conceptes vàlids, però extremistes per la gent de la nostrageneració.

Per una altra banda, cal que esmentem un gran estudiós de les institucions mediàtiques. Umberto Eco feia distinció entre els integrats i els apocalíptics. Els primers consideraven que les tecnologies de distribució massiva de la comunicació generava efectes beneficiosos (autors procedents del funcionalisme i de la sociologia del coneixement) i els segons veien la comunicació mediàticacom un impediment per la democratització del coneixement (autors marxistes i estructuralistes). Aquests dos termes poden ser vàlids actualment, però tal i com hem esmentat anteriorment, sense arribar a l’extremisme que Eco atorgava a uns i d’altres.

Un cop comentat el passat del coneixement sociològic sobre els mitjans de comunicació, ara podem dir que vivim totalment en una societatmediàtica, on els processos de socialització, educació, conscienciació ciutadana, etc., passen en primera instància pels mitjans de comunicació. Aquests han guanyat protagonisme al llarg dels anys i ara superen les institucions tradicionals (societat, comunitat, escola, família, autoritat, etc.). Ens trobem davant de noves realitats informatives i comunicatives i hem d’acceptar la irrupció dels mitjansen el control de la societat. Molts valors s’han vist afectats per la imponent presència dels mitjans de comunicació a les nostres vides. Aquests opten per oferir el que la gent vol veure, però cada cop més persuadint l’espectador i ensenyant certes conductes que fins fa poc no eren acceptades socialment. Val a dir que no tota la divulgació dels mitjans és basada en infotainment ni tot éscontraproduent pel correcte desenvolupament dels individus. Els mitjans també tenen un important paper de divulgació cultural, situant la informació a l’abast de tothom.

En definitiva, els mitjans de comunicació, a part de ser organitzacions empresarials econòmiques i de vegades amb afany per la degradació de continguts, són institucions mediàtiques en tant que s’han convertit en un referent per...