Teoria de l'educació

Teoria de l’Educació

PAC2: Anàlisi de les teories de l’educació

Pedagogies perennes:

La tradició per la pedagogia perenne, es la base de l’educació. Son pedagogies molt conservadores que busquen mantenir l’ordre, son pedagogies que no estan obertes al canvi, ja que no pots canviar el que van fer els teus avantpassats, no podem oblidar el llegat cultural que ens van deixar elsavantpassats.
Els que recolzen aquesta pedagogia creuen que els humans no estem qualificats per a canviar l’herència cultura, creuen que no som prou intel•ligents. També legitimen la superioritat del mestre.
Aquesta pedagogia te dos arguments: el subjecte com a portador i transmissor d’una tradició i el destí.
La primera contradicció es la llibertat del subjecte, que es la part forta de la pedagogiaperenne.
La persona ha de ser el centre de l’educació i hem de fomentar-ne la llibertat i l’autonomia. Per la pedagogia perenne , el centre ha de ser el subjecte per enfrontar-se a la vida diària.
La pedagogia perenne reintegra el saber científic, rep altres qualificacions com clàssica, tradicional i també autoritària.
La pedagogia perenne es centra en l’educador.

Pedagogies Performatives:La pedagogia performativa es situa en el pol oposat de les pedagogies perennes.
Els principis rectors d’una pedagogia performativa són l’eficàcia i la rendibilitat.
Hi ha relació entre l’educació i el domini de determinats instruments, mostra arrels positives que volen evitar continguts moralistes.
Els seus continguts es sostenen en una base científica.
S’allunya de l’especulaciófilosòfica, i també teològica, les teories performativa busquen un referent en la realitat.
Busquen la recerca de la màxima eficàcia; l’èxit escolar. El primer objectiu és el rendiment. Tenen una base científica màxima i clarament individualista. Aposten per la racionalitat.
Les pedagogies performatives són una crítica radical a les pedagogies perennes Aquestes busquen la recerca del màxim rendiment.La pedagogia performativa es basa en l’educador que produeix el procés de educar a la persona perquè la persona necessita d’altres per aprendre. Aquesta teoria també es heteronomia perquè s’oposa a l’autonomia ja que les normes no son creades amb la consciència de la persona.

Pedagogia hermenèutica:

L’educació és un fenomen que s’explica per la posició que l’educador i educand tenen en uncontext social, polític, cultural etc.
La idea de l’altre pren molta importància tant des de la perspectiva de l’educador com des de la perspectiva de l’educand.

Hermenèutica vol dir buscar el significat amb la voluntat de entendre el fenomen.
Es reconèixer i comprendre. Son pedagogies que no tenen un horitzó definit, sinó que la defineixen els alumnes.
Basades en l’historia, en la cultura.Però a diferencia del primer no hi ha un ordre a conservar ni un perfil tancat. Son pedagogies que busquen que la persona se senti realitzada, reconeguda i compensades.
Busquen el relat de grup, la importància de la comunitat, vinculada a la interculturalitat.
Busquen el significat a través de la relació històrica amb la voluntat d’entendre. Donen pes a el fet d’interpretar, de conèixer al’altre a través del diàleg.
Es centren molt en la tradició i en mantenir i conservar les diferències culturals, de gènere, etc.
Ressalten la importància del grup, de lo cultural, d’aquí sorgeix la pedagogia intercultural. El centre és reconèixer a l’altre, atorgar-li la importància que es mereix.
Una pedagogia hermenèutica és la pedagogia intercultural que aposta per la construcció del coneixementa partir de les aportacions de cada participant.
La virtut més important de les pedagogies hermenèutiques, es troba en el concepte d’autoritat.
La pedagogia hermenèutica ha de centrar els seus esforços a desenvolupar unes actituds clares i precises en l’educand, relacionades amb el reconeixement de l’altre i amb la importància del diàleg com a mètode de regulació de les convivències.
La...