Tierra baixa Àngel Guimera

Terra Baixa
(Àngel Guimerà)
• Nota Biogràfica, d'Angel Guimerà
Àngel Guimerà, va néixer a Santa Cruz de Tenerife, al 1845, i va morir a Barcelona al 1924. Fou dramaturg i
poeta, va escriure poesia, prosa i teatre. Com a dramaturg ocupa un primeríssim lloc, en la consolidació del
teatre català modern. Si bé, en els seus inicis Guimerà, va demostrar preferència per a la tragèdia romàntica,els seus pensaments teatrals es van mostrar gradualment al drama realista contemporani.
Escriví obres tan brillants com; Maria Rosa (1894), La festa del blat (1896), Rei Monjo (1890),Mestre
Oleguer (1892), Terra baixa (1897), La filla del mar (1900), La pecadora (1902), La miralta (1905), Aranya
(1906). Les seves poesies foren recollides en volums el 1887. Hi va escriure tres narracions de graninterès; El
gos de casa, Rosa de Lima i el nen Jueu.
Corrent literaria amb que s'identifica l'obra
S'identifica amb la corrent del realisme perquè tracta sobre les vides d'uns personatges d'una classe social
pobra, de treballadors dominats per un amo, un amo de tot. Dins d'aquesta corrent literaria ocupa un
primeríssim lloc en la consolidació del teatre català modern. Si bé en els seus inicisGuimerà va mostrar
preferència per la tragèdia romàntica, els seus plantejaments teatrals es van acostar, gradualment, al drama
realista contemporani.
Les característiques del llenguatge utilitzat a Terra baixa són aquestes:
− L'article tradicional lo, los estava essent substituït per el, els; per això, els personatges vacil·len entre l'un i
l'altre.
− Utilització de demostratius com aqueix,aqueixos com a sinònims d'aquest, aquestos.
− Es nota, encara, una tendència arcaïtzant a usar les formes plenes dels pronoms (me, lo), especialment quan
apareix un sol pronom feble davant del verb.
− Les formes verbals usades són les actualment vives al català central, llevat del subjuntiu present dels verbs
amb arrel velar ( siga, riga, respongues, visquen/tregui, rigui ), que encara tendiaa conservar una conjugació
més antiga, viva al català occidental.
− Ús de la preposició a davant del complement directe de persona.
− Reforçament de la preposició a davant de vocal.
− Al seguit del verb en infinitiu.
− Certes substitucions dels pronoms clítics de complement indirecte li o los o del complement directe ho per
hi o bé simplement adicció de hi davant del pronom de complementindirecte plural els.
− Tendència popular a marcar certs femenins invariables amb −a.
− Conservació freqüent de la preposició àtona (a, en, amb, de) davant la conjunció que.
1

− Manteniment, sovint, de la preposició amb o en regida davant d'infinitiu.
− Ús de gerundis que indiquen conseqüència, com en castellà.
− Tots aquests trets són els que pertanyen al català central usats per Guimerà.A continuació, citaré els trets
del llenguatge col·loquial utilitzat pels personatges de l'obra:
− Ús de paraules col·loquials o de mots d'altres nivells presos en sentit propi del llenguatge col·loquial.
− Ús de castellanismes col·loquials.
− Abundor d'exclamacions i d'interjeccions.
− Ús de diminutius, augmentatius o despectius.
− Recurs a la derivació de caire intensificador.
−Utilització de locucions i maneres de dir populars o de dites.
− Utilització constant de formes pronominals dialectals populars.
− Àngel Guimerà utilitza formes verbals considerades avui dia col·loquials, però que llavors eren freqüents al
registre literari, com vui, sapigués, donguis, digue−hoFa servir el pretèrit perfet perifràstic (vas cantar), que
era considerat no literari, encara que a vegadesposa en boca d'un personatge algun pretèrit perfet simple
(cantares), culte.
− Abundor de frases interrogatives i exclamatives.
− Presència de frases interrogatives totals introduïdes amb la conjunció que.
− Abundor de construccions d'intensificació.
− Repeticions intensificadores.
− Ús de pronoms febles no estrictament necessaris gramaticalment, ja que són una anticipació de paraules de
la...