Una Historia Humana

Assaig sobre la mirada postmoderna: Una qüestió

humana

La tradició historicista de delimitar el transcurs del temps es tradueix i es veu reflectida en la
nostra perspectiva en un instrument de classificació ontològica (i en alguns sentits jeràrquica)
dels diferents paradigmes d'organització, actuació i pensament que s'han succeït al llarg del
temps independentment del consens que la sevadelimitació i les seves característiques hagin
pogut generar. El debat sobre el pas de la modernitat a la postmodernitat (i el posterior i
hipotètic pas cap a la hipermodernitat), doncs, s'inclou dins d'aquesta tradició i, per tant, no
està absent d'una discussió que d'alguna manera aquí s'intenta (modestament) tractar i
relacionar tant amb el film proposat com amb la nostra actualitat.Gilles Lipovetsky, destacat defensor de la tesi postmoderna, defineix aquest pas com
una transició a una societat més frívola i superficial, on els mecanismes de control esdevenen
menys explícits però més presents, on es constata el fracàs del ideals il lustrats, on es produeix
un procés d'individualització extrema conduïda a través de l'augment del consum i la
comunicació de masses com adefinidors d'una identitat cada cop més mal leable, canviant i
fragmentada; una societat on les normes més autoritàries i disciplinàries apareixen cada cop
més debilitades i on s'exigeix la satisfacció instantània de les necessitats que es creen
constantment (Lipovetsky; 1987). Així doncs, segons el postmodernisme, les aspiracions
modernes de llibertat i igualtat heretades de la il lustració quehavien de quedar reflectides en
la realització del subjecte individual, la mal leabilitat de la realitat social i el consegüent progrés
humà són posades en dubte per una realitat presentista, sofisticada, apàtica, indiferent, on la
seducció substitueix a la convicció i on l'important no és arribar al final del camí sinó disfrutar
al màxim de cada detall del recorregut. D'aquesta manera, els autorspostmoderns posen
l'accent de la seva visió a una societat que es pot entendre també com la celebració d'allò
irracional, il lògic, dispers i marginat. Hi ha en aquesta visió, doncs, una clara crítica a
l'optimisme il lustrat que té la seva màxima expressió en la dialèctica negativa de Theodor
Adorno o la negació concreta de Marcuse. I és justament Adorno, juntament amb Max
Horkheimer, quielabora un dels conceptes més representatius dels inicis postmoderns que, en
molts sentits, ha servit o bé com a punt de partida o bé com a fonament de moltes de les idees
postmodernes posteriors: la societat administrada. La llibertat i la emancipació il lustrades no
tan sols no s'han assolit sinó que són oposades al procés de burocratització i control que s'ha

1

Eduard Balaguer Armengol(Grup 1)
Teoria Sociològica Contemporània II

acabat establint. Les normes i la disciplina més característiques dels temps moderns han donat
pas a unes formes de control més indirectes i aparentment més subtils, relacionades amb un
major control de la informació individual i uns majors, més eficaços i nombrosos mecanismes
de generació, transmissió i transformació de valors i comportaments.Per als seus autors,
aquesta societat administrada té l'origen en un tipus de racionalitat que anomenen instrumental
i que la relacionen amb la submissió dels mitjans tècnics i tecnològics als objectius i als fins
que marquen el nou context occidental.
Un il lustratiu exemple i retrat d'aquest context és el que se'ns fa a la pel lícula plantejada per
aquest assaig "La qüestió humana", deNicolas Klotz (2007). La pel lícula, que la podríem
incloure dins de la tradició cinematogràfica francesa més interessada en retratar la realitat que
en intentar idealitzar-la, té ja en els seus inicis una aproximació postmoderna: [...] es tractava
d'empènyer el personal al seus límits, [...], els havia de canalitzar cap a la meva única meta imposada:
convertir-los en soldats, cavallers del món...