Unitat 5: Els Procariotes I Els Virus. Microbis I Salut

UNITAT 5: ELS PROCARIOTES I ELS VIRUS. MICROBIS I SALUT

1. LES CÈLS PROCARIOTES
Les cèl·lules procariotes són els organismes més abundants, els més antics, els més variats i els que més temps han tingut per evolucionar i aprofitar plenament qualsevol hàbitat terrestre. Etimològicament, procariota vol dir <<amb nucli primitiu>>. De fet, l’ADN de les cèl·lules procariotes téforma de bucle tancat i mai està separat del citoplasma per una membrana. Si comparem les cèl·lules procariotes amb les eucariotes trobarem diferències molt importants:
- La mida de les cèl·lules procariotes varia d’ 1 a 10µm. Són dimensions molt inferiors a les dimensions de les cèl·lules eucariotes, que mesuren habitualment entre 20 i 100µ.
- A la cèl·lula procariota no hi trobarem la presènciad’orgànuls grossos, com per exemple mitocondris, nucli cel·lular, cloroplasts, reticle endoplasmàtic o aparell de Golgi. Tampoc hi ha sistemes membranosos interns independents de la membrana plasmàtica.
- A diferència dels organismes eucariotes, els organismes procariotes presenten metabolismes molt variats; n’hi ha d’aeròbics i d’anaeròbics.
- Pel que fa a l’ADN, en el citoplasma delsprocariotes trobem un sol filament circular que no està protegit amb histones. A vegades, es pot trobar la presència de plasmidis, fragments d’ADN independents.
- Les cèl·lules procariotes es reprodueixen per bipartició binaria. L’absència de centríols i microfibril·les impedeix tant la mitosi com la meiosi, pròpia dels organismes eucariotes.

2.1 ESTRUCTURA I MORFOLOGIA
Els embolcalls quees poden trobar en els bacteris, des de l’exterior cap a l’interior, són els següents:
- La càpsula. És una capa viscosa de gruix variable formada per polisacàrids i polipèptids principalment. Té les funcions de retenir aigua, crear un ambient favorable que eviti la dessecació, facilitar l’intercanvi d’ions, acumular substàncies nutritives i ajudar el bacteri a fixar-se al substrat. No en tenentots el bacteris. La presència de la càpsula és habitual en bacteris paràsits i patògens, perquè els protegeix dels atacs dels virus i dificulta que siguin atacats pels anticossos i fagocitats. Aquest tipus de bacteris sovint produeixen la càpsula en entrar en l’hoste que parasiten.
- La paret cel·lular. És un embolcall és rígid, dúctil, elàstic i porós. El principal component de l’embolcall és lamureïna. Segons la paret, els bacteris poden ser grampositius (amb força mureïna) o gramnegatius (amb poca mureïna envoltant la capa lipídica) Determinats antibiòtics, com la penicil·lina, ataquen i destrueixen la paret del bacteri, el qual no pot viure sense aquesta paret i mor. La paret és la responsable de la virulència de molts bacteris, perquè conté molts antígens.
- La membrana plasmàtica.Es tracta d’una bicapa lipídica de 8 nm de gruix, amb fosfolípids i proteïnes, que envolta tot el bacteri. Té un paper fonamental durant la divisió del nucli i duu a terme diverses funcions en el bacteri com les de barrera osmòtica, de transport , de biosíntesi o transducció d’energia i sovint presenta invaginacions (els mesosomes), que augmenten la superfície interior del bacteri.
- Elcitoplasma. No té orgànuls membranosos i està format per un 85% d’aigua. Conté els ribosomes que són més petits que els dels eucariotes, però són idèntics als dels mitocondris i dels cloroplastos. Sempre estan lluïres i a vegades s’agrupen formant polisomes.
- El material hereditari. Té la informació genètica del bacteri, se sol situar a la zona central del citoplasma (nucleoide) i és un ADN bicatenari icircular que no conté histones. Els bacteris també tenen sovint petits fragments d’ADN, els plasmidis, que es dupliquen independentment i solen ser circulars.
- Els flagels. Constitueixen el òrgans de locomoció dels bacteris. Es tracta de filaments implantats en la membrana plasmàtica, amb la zona basal i la tija formades per flagel·lina. Els flagels són de mida variable i poden arribar a ser...