valencià

PREGUNTA DE LITERATURA Nº1

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense
llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió, la misèria intel·lectual de la postguerrafou catastròfica. La cultura valenciana sofrí aleshores un procés intens d'espanyolització.

Molts escriptors sofriren depuracions professionals.
El nom dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure apartir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.

La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, féu que la producció narrativa valenciana coetània es matinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes.

Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nounovel·les que responien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, L'ambició d'Aleix), presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: Maria Ibars, Vides planes; 1965: Maria Ibars, L'últim serf),bé transmetien inquietuds catòliques (1953: Miquel Adlert I la pau) o socials (1967: Maria Beneyto, La dona
forta)
Als anys seixanta, com a conseqüència de larecuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunescaracterístiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment.
També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn, on Llorenç Villalonga novel·là la vida de don Toni de Bearn, un vellaristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del segle XIX.

PREGUNTA DE LITERATURA Nº2
La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:
(a) Les rondalles valencianes.
(b) Cinc novel·les i alguns relats breus.
Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat iexactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot
identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada,
que inclou les peculiaritats valencianes.
Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència
oral més o menys completo extens, sobre el qual Valor opera una profunda
transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions,
personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes
cultes, distints de les rondalles tradicionals.
Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil
treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta depetites peces
amoroses i sentimentals.
La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i
lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues
experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues
novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi
totes les seues observacions sobre el paisatge i la...