'Estar' Amb Locatius En Català

ACTES DEL TRETZÈ COL.LOQUI
INTERNACIONAL DE
LLENGUA I LITERATURA
CATALANES
Universitat de Girona,
8-13 de setembre de 2003

a cura de Sadurní Martí (coord.),
Miriam Cabré, Francesc Feliu, Narcís Igésias
i David Prats
Volum II

Associació Internacional de Llengua
i Literatura Catalanes
Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona
Publicacions de l’Abadia deMontserrat
2007

L’ÚS D’ ESTAR AMB LOCATIUS EN CATALÀ

En l=ús dels verbs ésser i estar més complements adverbials de lloc, encara hui
en dia, es constata una forta vacil lació tant a Catalunya com a les Illes Balears; no
així, però, a València, a on no es pot registrar cap tipus de vacil lació en este camp.
En les dues primeres regions lingüístiques seguix operant en ple segle XXI, més omenys, el mateix estat de vacil lació que regia en els escrits catalans medievals,
mentre que el valencià al llarg de la història s=ha decantat sistemàticament pel verb
estar i ha exclòs definitivament el verb ésser d=esta classe de construccions locatives.
Este fet no ha estat tengut mai en compte pels gramàtics i investigadors
d=este tema, els quals s=han centrat en el dialecte del Principato, més en concret, en
el seu propi idiolecte a l=hora d=establir una normativa o fer propostes per a l =ús
d=ésser i estar en català; per esta raó reproduixen en les seves propostes i en els seus
principis teòrics el mateix estat d=indecisió, de vacil lació i de contradicció que es
registra en la pròpia llengua.
Així, pel que respecta a l=ús dels nostres dos verbs amb complements locatiusdiu Badia i Margarit en la seva gramàtica normativa:
AUna altra font de vacil lacions, ara per la relativitat del criteri que s'hauria d'aplicar per a
l=ús alternatiu d'ésser i estar. En principi, el fet de 'trobar-se en un lloc' implica una durada
(curta o llarga, però una durada al capdavall), la qual ens mena a una consideració
imperfectiva de l=acció i, per tant, a l=ús d' ésser. Aquesta ésla construcció tradicional del verb
copulatiu + complement de lloc; naturalment, des d'aquest punt de vista, cal rebutjar les
construccions amb estar per no ésser genuïnes [del català]:
*Jo estic a casa, però ells estan (a) fora.
*On esteu ? - Estem al terrat.
*El gerent està al despatx @.
(Badia, 1995: 283).

Ara bé - parafrasejant a Badia mateix - quan en la frase figura una delimitaciótemporal (un any, un dia, cinc minuts, fins que, etc., és a dir, una Aconsideració
terminativa de l'acció, sentit perfectiu@), s=utilitza també estar juntament amb el
tradicional i genuí ésser:
El metge serà / estarà a la clínica tota la tarda
El gerent és / està al despatx de 9 a 12
Serem / estarem a París una setmana (Badia, 1995: 284 s.).

482

ANTONIO VAÑÓ-CERDÀ

Si amb estetipus de complements es poden emprar ambdós verbs
indistintament, estem clarament davant un estat de vacil lació. I, pel que respecta a
la no genuïtat de l=ús d=estar en construccions a on s=expressa la mera localització,
com ara *On esteu ? - Estem al terrat o *El gerent està al despatx@, he d=avançar ja ací que
el dit ús és tan genuí i tan tradicional com ho són els nostres clàssics medievalsmés
clàssics.
Joan Solà, per la seva part, distribuix l=ús de ser i estar amb complements
locatius d=una forma un tant arbitrària, en distinguir artificialment entre subjectes
animats i inanimats:
a) amb subj. animats: - quan s=expressa la mera localització: ser
- quan s=expressa la permanència, estabilitat en un lloc: estar
b) amb subj. inanimats: ser
(Solà, 1994: 72 i 73).
Resulta proucuriós que el principi de Adurada, de permanència en un lloc@,
reclame l=ús d=ésser, segons Badia, i en canvi, en opinió de Joan Solà, este mateix
principi comporte l=ús d=estar. Açò no és més que una petita mostra de la confusió i
vacil lació que regna no tant sols en la llengua sinó també entre els mateixos
investigadors a l=hora d=explicar l=ús de ser i estar en el català de Catalunya.
La...