03b La ola catalan

“LA OLA”

“La ola”
Dennis Gansel, 2008

Director: Dennis Gansel
País: Alemanya
Any: 2008
Durada: 108 min.
Gènere: Drama
Intèrprets: Jürgen Vogel (Rainer Wenger), Frederick Lau (Tim Stoltefuss), Max Riemelt (Marco), Jennifer Ulrich (Karo), Christiane Paul
(Anke Wenger), Jacob Matschenz (Dennis), Cristina do Rego (Lisa),
Elyas M’Barek (Sinan), Maximilian Vollmar (Bomber)
Guió: Dennis Gansel i PeterThorwart; basat en el relat curt de William
Ron Jones i en l’obra de Todd Strasser.
Estrena a Alemanya: 13 de març de 2008
Estrena a Espanya: 28 de novembre de 2008

VI Setmana del Cinema Espiritual 2009

Els qui encara esperen

1

LA OLA
Presentació
La ola (Die Welle) és un llargmetratge basat en una
història real que va tenir lloc el 1967 en un institut
de secundària californià. Allà, elprofessor d’història
d’ascendència jueva Ron Jones, va dur a terme un
experiment que va anomenar “The Third Wave” (La
Tercera Onada) que, segons les seves pròpies parau-

les, només pretenia ser un joc per a comprendre el
feixisme. La ola recrea aquesta experiència traslladant l’escenari a un centre de secundària de
l’Alemanya contemporània. A l’igual que va passar
en la realitat, en la pel·lícula esmostra com el que va
començar sent un intent per a transmetre un conjunt
d’idees sobre la disciplina i el sentiment de comunitat, es converteix en pocs dies en un moviment que
transforma completament l’actitud de l’alumnat fins
al punt d’arribar a la violència.

Basat en una història
real: l’experiència de Rod
Jones1
(1) Article aparegut en la revista
Co–Evolution Quarterly, Primavera de 1976,volum núm. 9, 20 de
març de 1976, P.O. Box 428, Sausalito CH.

“El dilluns vaig introduir els
meus alumnes d’història de segon
any a una de les experiències que
van caracteritzar l’Alemanya nazi: la
disciplina. Els vaig parlar de bellesa
de la disciplina; de la manera com
se sent un atleta en haver treballat
durament i regularment per a tenir
èxit en l’esport; de la manera com
s’afanya un ballarí o unpintor per a
perfeccionar un moviment; de la
tenaç paciència d’un científic en la
prossecució d’una idea; al voltant
del poder del desig; al voltant de
l’ús de l’esforç físic per a
l’assoliment d’habilitats mentals i
físiques superiors; al voltant del
triomf final. A fi d’experimentar el
poder de la disciplina, vaig suggerir
(no, vaig exigir) a la classe l’exercici

VI Setmana del CinemaEspiritual 2009

2 Els qui encara esperen

i l’ús d’una nova forma d’asseure’s.
Els vaig explicar com una manera
correcta d’asseure’s ajuda a la concentració i enforteix els desitjos.
Concretament, els vaig imposar una
posició per a asseure’s que començava pel fet de mantenir els
peus ferms contra el terra i les
mans estirades, creuades a
l’esquena, per tal d’assolir una posició recta de la columna.«Així
respiren més fàcilment i estan més
atents. No se senten millor?». Vam
practicar una vegada i una altra
aquesta nova posició d’atenció.
Vaig caminar pels passadissos
assenyalant els petits defectes i
corregint–los.
La
manera
d’asseure’s es va transformar en
l’aspecte més important de
l’aprenentatge. Vaig donar per finalitzada la classe fent–los deixar els

seus escriptoris i després, abruptament,fent–los tornar a la posició
d’atenció. Ràpidament, la classe va
aprendre a canviar de la posició
dreta a la d’atenció, seient en quinze
segons. Vaig centrar la preocupació
en el fet que els peus estiguessin
paral·lels i plans, els turmells junts,
els genolls doblegats en un angle de
noranta graus, les mans estirades,
creuades a l’esquena, la columna
recta, el mentó enganxat al pit i la
cara defront. Vam fer exercicis
sonors en què la conversa només
es permetia per a demostrar que
era una distracció. Als pocs minuts
d’exercicis progressius, el grup
podia canviar des d’una posició
dreta, fora de la sala, a una posició
asseguda, al costat dels seus escriptoris, sense fer soroll; la maniobra completa només ens prenia cinc
segons”

(Començament de la narració
del professor sobre el que va...