13 Narracions Protot Piques


Primera narració: El gos ennuegat.

Una dona torna a casa al matí després de la compra i troba el seu doberman ennuegant-se i lluitant per respirar. Agafa el gos, el porta corrents al veterinari i el deixa allà perquè l'operin d'emergència.
Quan la dona torna a casa, sent que sona el telèfon. És el veterinari.
—¡Vagi-se'n corrents de casa seva! —li diu.
—¿Què passa? —pregunta ella.
—Notinc temps d'explicar-l'hi. Faci'm cas. Vagi a casa d'un veí. Vinc de seguida.
Espantada pel to de veu alarmat del veterinari, la dona obeeix i se'n va a casa d'un veí.
Al cap d'uns minuts, quatre cotxes de la policia es paren davant de la casa. Els agents entren a la casa amb les pistoles a les mans. La dona, horroritzada, surt a veure què ha passat.
El veterinari arriba i l'hi explica. Quan haobert la gola del gos, hi ha trobat dos dits humans. Ha deduït que el gos havia enxampat un lladre.
Confirmant la sospita, la policia troba un home en un profund estat de xoc amagat en un armari de la casa, intentant contenir la sang que li raja de la mà.
Segona narració: La dona del pescador (antiga llegenda dels indis del nord-oest del Pacífic).

Un pescador pesca un dia un peix moltestrany i el dóna a la seva esposa perquè el netegi. Quan ha acabat la feina, la dona es renta les mans al mar. De sobte, una balena assassina surt de l'aigua i rapta la dona. La balena s'endú l'esposa del pescador a casa seva, al fons del mar, on la fa treballar com a esclava.
Amb l'ajuda d'un tauró amic seu, el pescador segueix la balena assassina al fons del mar. Fent servir un truc, el tauró deixala casa de la balena a les fosques i rescata l'esposa del pescador.



Tercera narració: La carta. (de Somerset Maugham)
Dos joves anglesos treballen en una plantació de te de l'Índia aïllada de la civilització. Un dels joves, Clive, rep un munt de cartes cada cop que arriba el correu, però l'altre, Geoffrey, no té mai cap carta.
Un dia Geoffrey ofereix cinc lliures al seu amic per una de lesseves cartes, una quantitat important.
—D'acord —contesta Clive, i escampa el seu correu sobre una taula davant de Geoffrey—. Tria la que vulguis.
Geoffrey se les mira i en tria una.
A la nit, sopant, Clive demana al seu amic què hi deia a la carta.
—No n'has de fer res —respon Geoffrey.
—Almenys digue'm de qui era —pregunta Clive.
Geoffrey es nega a dir-l'hi. Els dos amics discuteixen, peròGeoffrey no cedeix.
Al cap d'una setmana, Clive proposa a Geoffrey comprar-li la carta pel doble.
—No te la vendré per res del món —contesta Geoffrey, i se'n va.


Quarta narració: ¡Condecorat! (de Guy de Maupassant)

"Hi ha persones que neixen amb un instint, una vocació o, senzillament, un desig especial que desperta quan comencen a balbucejar i a pensar.
El senyor Sacrement, des de la sevainfància, va tenir una idea fixa: ser condecorat. Quan encara era molt petit, preferia sempre als quepis, als fusells i espases, les creus de la Legió d'Honor, fetes de plom, i saludant a la seva mare com un cavaller, arquejar molt el pit per lluir el penjoll.
No li bastava la seva aplicació- o la seva intel·ligència - per aconseguir el títol de batxiller, però volia fer servir la seva vida en algunacosa. Com que era ric va poder casar-se amb una noia bonica.
Vivien a París com a burgesos distingits, però sense tracte social, orgullosos de conèixer un diputat, al seu entendre futur ministre, i a dos o tres caps de secció.
Però la idea fixa que Sacrement va concebre en la seva infància no l'abandonava, i se sentia humiliat de no poder lluir al trau de la seva levita el menut llaç vermell.
Elscavallers condecorats que creuaven amb Sacrement al bulevard l’angoixaven. En mirar els seus ullets adornats, el rosegava un desassossec gelós. Algunes tardes, mentre passejava els seus constants ocis, es deia:
"A veure quants trobada des de la Magdalena fins al carrer Drouot”.
A poc a poc, inspeccionava tots els pits amb ulls perspicaços, molt acostumat a descobrir la cinta vermella des de lluny....